Exclusió HD

Tot i que actualment es troba al seu ocàs, el televisor és un element del mobiliari que ocupa un rol preponderant a qualsevol casa. És un aparell noble, insubstituïble. Ha estat la font principal d’oci al llarg de molts anys, tal vegada sinònim d’entreteniment en família. Fins i tot es pot considerar un element de valor, objecte de judicis populars que posen en relació la mida de l’electrodomèstic i la capacitat adquisitiva dels propietaris. Un menjador sense televisor és una sala nua i absurda. 

Aquest 14 de febrer algunes sales d’estar apareixeran sense el seu pol d’atracció habitual. La TDT passarà a oferir totes les emissions en alta resolució i eliminarà de la graella tots aquells canals que fins ara transmetien amb la definició de vídeo clàssica. D’aquesta manera, Espanya assolirà la màxima qualitat després de deu anys de convivència entre els dos tipus de senyal. Això significa que tots aquells a qui destorbava trobar-se amb canals de baixa qualitat cada cop que feien zàping, ara passaran a disposar d’imatges purament nítides. Per a aquells televisors que no toleren aquest senyal, els haurà arribat la mort tecnològica. 

Tres de cada deu llars espanyoles prescindeixen de televisors SmartTV, és a dir, que és molt probable que no puguin sintonitzar el senyal HD.

A simple vista, el defalliment dels televisors antics pot ser un de tants exemples d’obsolescència digital que s’han anat succeint al llarg dels anys, però sempre és interessant abordar aquest tipus de problemes des d’un prisma sociològic. En aquest cas, les persones que no volen —o no poden— comprar un dispositiu nou només els queda l’opció d’endollar un codificador o similar. És una mesura barata i no gaire carregosa, però igualment no està a l’abast de tothom: la instal·lació d’aquests aparells requereix un temps i uns coneixements dels quals no disposen tots els televidents. No tots els usuaris tenen la mateixa edat, la mateixa formació tecnològica o les mateixes capacitats cognitives o motrius. Els consumidors tenen perfils diversos, però l’evolució digital s’encarrega d’homogeneïtzar-los i posar-los al mateix sac.

Heus aquí el primer problema. Per molt que la indústria televisiva o electrònica intentin forçar la societat a estar al corrent de l’últim avenç, aquesta no deixarà de tindre les seves necessitats particulars i individualitzades. Tornant al cas, hi haurà col·lectius que necessitaran algú que els ajudi a col·locar el codificador al seu televisor. Nets que socorreran els seus avis, veïns que donaran un cop de mà a aquells maldestres amb la tecnologia o amics que assistiran persones amb mobilitat reduïda. És sempre feina dels que poden accedir a aquest tipus de coneixements auxiliar aquells que, simplement i silenciosament, no poden optar a fer-ho per si mateixos.

Aquestes persones marginades estan condemnades a estar lligades contínuament a algú que sàpiga d’aquest tema, incapacitades de prendre’n part perquè el ritme frenètic del món digital els suposa una meta inassumible. Els grups minoritaris no només es veuen privats de la seva independència, sinó que crònicament tendeixen a ser infantilitzats. Darrere de cada “deixa-ho, ja ho faig jo”, se subjauen tot un seguit d’estereotips que marginen les persones excloses d’aquella gran majoria experta en pantalles. Demana-li al progrés tecnològic tots els programes en HD, però no li demanis pedagogia i formació especialitzada. 

L’alternativa més fàcil és comprar un televisor nou. Sembla que sigui la solució més eficient tot i que, a la pràctica, esdevé una frontera més que no tothom pot creuar. En un context en què es preveu un encariment  sense aturador dels productes, hi ha molts col·lectius que no es poden permetre afegir un televisor a la cistella de la compra. Dit d’una altra manera, aquesta decisió afecta directament aquell 20 % de catalans i catalanes que es troben en risc de pobresa, que sembla no evolucionar positivament —tal com passa amb les innovacions tecnològiques. Es tracta d’un context advers per aquells que no gaudeixen d’un nivell econòmic estable ni prou marge al compte bancari per assumir imprevistos com el que ens porta el Ministeri de Transformació Digital —l’encarregat de portar l’HD a tots els canals. 

“Privar les persones desafavorides socialment i econòmicament de les seves pantalles contradiu l’esperit universalista de l’evolució tecnològica.”

Quan es parla de pobresa, el cas de la tercera edat és paradigmàtic. És un col·lectiu que va patir un sotrac econòmic important durant la pandèmia i que l’ha anat arrossegant fins avui, amb un escenari en què gairebé dos de cada deu pensionistes cobren menys de 700 euros a començament de mes. Les persones amb diversitat intel·lectual i motora també es troben en una situació  crua econòmicament. La discapacitat duu a un índex de pobresa similar al de les persones grans, en què l’atur és un condicionant amb molta presència.

La colonització de l’HD no només comporta marginació, sinó que pot tindre un efecte aïllador respecte aquests grups minoritaris. La televisió és una font d’informació, d’acompanyament i d’entreteniment que tal vegada es compartia com a objecte de socialització. Privar les persones desafavorides socialment i econòmicament de les seves pantalles contradiu l’esperit universalista de l’evolució tecnològica. L’alta resolució es farà lloc als televisors del “públic general” com a millora tècnica sense gaire importància. Milers de persones es quedaran a les fosques sense saber ben bé com omplir el buit que deixarà als seus menjadors.