Història d’un adhesiu
(o per què t’has de sumar a una associació)

Pol Villaverde, des dels Alps

Durant el Sant Jordi confinat del curs 2019-2020, vaig veure de casualitat que es començava a moure la primera edició d’una revista estudiantil que —a falta de descobrir-ne altres virtuts— l’havia encertat amb el nom i el domini web; l’Universitari i luniversitari.cat respectivament. Des de petit sempre m’havien interessat el món editorial i el periodisme, així que em vaig llançar de cap a trobar la forma de col·laborar amb aquella publicació emergent. Era una ocasió daurada per conrear un interès que no hauria pogut desenvolupar enlloc més. I és que l’associacionisme universitari ofereix una valuosa finestra cap als propis interessos i passions.

Crec que els meus anys en aquesta associació i tot el que m’ha aportat formar-ne part exemplifiquen meravellosament el potencial del conjunt d’organitzacions estudiantils. Hi vaig fer amics com mai, vaig aprendre a treballar en equip, vaig equivocar-me un munt i fins i tot hi vaig trobar feina. També vaig viure de prop com vam passar de fer circular per grups de WhatsApp un PDF que llegien 50 coneguts a ser probablement la revista estudiantil autogestionada més llegida en català. D’acord, el nínxol és bastant acotat. Però hem acomplert fites que ens permeten estar-ne orgullosos: publicar articles de centenars d’estudiants, entrevistes a consellers del Govern, una web premiada, desenes de milers de lectors, difusió de la resta d’associacions o capacitat d’influir en la política universitària denunciant situacions de precarietat. 

Vaig viure de prop com vam passar de fer circular un PDF pels grups de Whatsapp a ser probablement la revista estudiantil més llegida en català.

Més enllà de l’Universitari, al teixit associatiu i a totes les persones que l’impulsen dia a dia els dec un conjunt d’oportunitats han marcat els meus darrers 4 anys i m’han permès entendre’m a mi mateix i descobrir tot de coses que m’agraden, orientant-me professionalment. Des d’oportunitats per viatjar a l’estranger i fer intercanvis culturals, fins a pràctiques curriculars o conferències de tota mena, les associacions joves tenen alguna cosa per a tu. Així doncs, si enguany comences els teus estudis o si encara no t’hi has animat, ara ja saps que sumar-se a una associació val molt la pena. Fan dels campus espais vibrants i porten les birres de després de classe a una altra dimensió.

A Catalunya tenim una tradició associativa amplíssima i una xarxa increïblement densa d’entitats que treballen pel bé comú des de petites parcel·les parcialment superposades. Alhora, comptem amb universitats de primer nivell, molt per davant del que correspondria esperar amb el seu finançament esquifit. La combinació d’aquests dos ingredients ens dona un espai fèrtil on fer créixer amb força un teixit associatiu universitari fort, aqueferat amb tasques molt més enllà del networking, que ajudi en la transferència de coneixement i es vinculi amb causes socials que valguin la pena. Al cap i a la fi és això el que encara avui m’impedeix arrencar aquest adhesiu del meu dia a dia.