La regulació del preu del lloguer, a debat

El problema del lloguer és, sens dubte, un tema candent. I ho és, sobretot, per a les generacions joves, que veuen impossible emancipar-se quan el que es demana en concepte de lloguer equival, al primer trimestre de 2021, a 905 euros de mitjana a Barcelona (essent el Sou Mínim Interprofessional, actualment, de 950 euros mensuals).

Aquesta és una problemàtica transversal i urgent que cal afrontar com a societat. Espanya és un país de propietaris, herència d’una dictadura que se centrà a crear-lo i produir, en paraules del diputat madrileny Jorge Moruno, “un sentiment transversal d’empatia propietària”, que fes passar els interessos particulars del negoci immobiliari per interessos generals. 

Així doncs, actualment més de tres de cada quatre llars a Espanya són de propietat. Però això està canviant: del 2004 al 2019, segons dades de l’INE, les llars llogades han passat del 13,9 al 18,1% (i tot apunta al fet que, per factors com la precarietat laboral, la xifra no deixarà d’augmentar). A més, segons dades de l’OCDE (2018), un de cada quatre euros que ingressen les llars espanyoles en règim de lloguer es destinen a pagar-lo. 

“actualment més de tres de cada quatre llars a Espanya són de propietat”

Arribats a l’hora de decidir com afrontar el problema, se’ns presenten dues alternatives: la proposta neoliberal o la regulació del preu dels lloguers. La primera opció aposta per augmentar el parc d’habitatge públic construint nou habitatge social. Això, però, no té en compte l’evident manca d’espai a les grans ciutats. És el cas de Barcelona, on, a menys que no es pretengui construir a milles del centre de la ciutat, no hi ha pràcticament cap lloc on es puguin edificar nous habitatges socials. 

“el cas de Barcelona, on, a menys que no es pretengui construir a milles del centre de la ciutat, no hi ha pràcticament cap lloc on es puguin edificar nous habitatges socials.”

Aquest fet ens deixa amb un problema encara major: renunciant a fer “habitable” per a tothom tota la ciutat (només possible regulant els preus a les “zones tensionades”), es crea una fragmentació de la societat per la qual els “pobres” es veuen obligats a marxar cap a la perifèria, i només els rics (o els turistes) es poden permetre viure al centre o a la resta d’àrees de la ciutat. Aquesta expulsió porta el nom de gentrificació, i la proposta neoliberal només l’agreujaria.

“renunciant a fer “habitable” per a tothom tota la ciutat […], es crea una fragmentació de la societat per la qual els “pobres” es veuen obligats a marxar cap a la perifèria”

En canvi, la regulació del preu dels lloguers sí que representa una esperança per conservar una ciutat per a tots. Posant un topall als preus de les zones tensionades, es protegeix un dret humà com és l’habitatge digne i segur, a preu assequible i no abusiu. Els crítics afirmen que, en cas d’imposar-se aquesta mesura, l’oferta d’habitatge de lloguer s’enfonsaria i augmentaria dràsticament la d’habitatge en venda (car, asseguren, als propietaris els sortiria millor vendre que llogar). Però, en cas de fer-se realitat, aquesta situació podria suposar una oportunitat d’or: acompanyant la regulació amb una reforma fiscal ambiciosa que faci realment equitatiu i progressiu el sistema fiscal nacional, l’Estat es veuria amb la força suficient (mitjançant programes d’habitatge social) per adquirir aquests nous habitatges en venda a un preu menor de l’actual (car, seguint la llei de l’oferta i la demanda, una major oferta d’habitatges en propietat, davant d’una demanda igual o menor, faria baixar els preus).

Així doncs, tant si es fes realitat aquesta “predicció” neoliberal, com si no, la regulació del preu dels lloguers és una necessitat imperant que, duta a terme correctament, només pot millorar una greu situació que posa en perill el benestar social.