Barcelona, ciutat d’artistes en perill

Barcelona sempre ha estat un formiguer. A finals del segle XIX, amb l’Exposició Universal del 1888, la capital catalana va esdevenir el centre cultural del moment. En lloc de tractar-se d’una moda passatgera, efímera, el moviment modernista, amb la figura d’Antoni Gaudí al capdavant, va impulsar no només el món de l’art, sinó també el de la indústria, promoguda a més per una burgesia que va saber imposar el seu savoir–faire a tota la ciutat.

Una nova fornada d’artistes apareixeria a inicis del segle següent. No tots formaven part dels mateixos corrents artístics, però tots ells tenien Barcelona com a nexe. Alguns d’ells, com Joan Miró i Antoni Tàpies, nascuts a la ciutat comtal, van trobar a Barcelona un lloc per a la seva creació. D’altres, com Pablo Picasso, fins i tot en farien la seva segona llar. El més curiós d’aquest nexe és la relació que va sorgir entre ells. Picasso va causar sensació entre els artistes catalans, entre els quals Miró, arran de la seva presentació al Liceu, l’any 1917, del ballet Parade. Es diu que l’inici de la seva amistat personal va anar acompanyada d’una ensaïmada -la que Miró va portar a Picasso quan el va visitar el 1920 a París-, però això ja és una altra història (que va més enllà de Barcelona). No es tractava, però, només d’amistat, sinó de relacions d’admiració i respecte que van durar tota la vida. Tàpies reconeixeria, per exemple, com la influència de Miró el va ajudar a refer el seu camí artístic a partir dels anys 40. De fet, Picasso tenia en la seva col·lecció privada obres de Miró, Miró de Tàpies, i Tàpies tant de Picasso com de Miró.

Aquesta teranyina no incloïa només artistes plàstics. Hi havia, entre altres, arquitectes com Josep Lluís Sert, poetes com J.V. Foix i Joan Brossa, promotors culturals com Joan Prats i els membres del grup ADLAN (una exposició del qual es pot visitar fins al 5 de setembre a la Fundació Miró de Barcelona), i un llarg etcètera. Això sense comptar que, durant els anys que van des de la primera guerra mundial fins a l’esclat de la guerra civil espanyola, Barcelona va ser també ciutat d’acollida de nombrosos artistes de renom internacional, com ara Duchamp, Dalí, Le Corbusier, Picabia…

“els tres mestres […] són Picasso, Miró i Tàpies. Malauradament, el patrimoni a Barcelona de tots tres trontolla”

On ha quedat, avui, tota aquesta esplendor? Quins artistes són un referent en el nostre panorama? Per a mi, els tres mestres en els quals s’emmiralla encara una part de les generacions actuals són Picasso, Miró i Tàpies. Malauradament, el patrimoni a Barcelona de tots tres trontolla. Els museus barcelonins -avui fundacions- que van ser creats sota l’impuls de tots ells es troben en una situació deficitària arran de la pandèmia, que ha demostrat que els intocables ja no ho són tant. Però segueixen essent el patrimoni de tots els ciutadans (burgesos o no) de Barcelona. Esperem que la nostàlgia per aquesta esplendor deixi de ser agredolça aviat. Potser l’any 2023, en què se celebraran els 100 anys del naixement de Tàpies, els 50 de la mort de Picasso i els 40 de la de Miró, podrem celebrar també la “nova vida” de les seves respectives fundacions.