Entre tapa i tapa

Aquest estiu he passat un parell de setmanes amb el meu avi. A diari rondàvem cafeteries i bars del casc antic de Santiago de Compostela llegint els diaris i jutjant les tapes que ens posaven amb criteris més quantitatius que no pas qualitatius. Una vida plàcida a la que ell tot just acaba d’arribar després de viure gairebé tots els episodis de la història recent d’Espanya.

Durant aquest temps he escoltat diverses cròniques de la seva vida: algunes sobre borratxos malparits, ancians sense família ni diners, o mossens que abusaven de la gent amb la seva influència. També d’infants que no tenien res a qui es convidava a dinar perquè omplissin l’estómac, i d’altres famílies famèliques que havien de rapinyar castanyes per arribar al següent estiu. “Des que vaig néixer, no saps com ha progressat tot…” em diu.

Si em pregunteu a mi, crec que vivim en una societat imperfecta. Preocupantment imperfecta. Heretem un llegat que ha deixat enrere moltes desgràcies, i partim amb oportunitats amb les que els nostres vells ni somniaven. Valorar la nostra sort per mi és un deure. Ser inconformista també. Tanmateix, els afers que centren la nostra atenció no són els que més fan perillar els avanços socials que donem per segurs. Amb un deute públic galopant i els “Boomers” a tocar de la jubilació la nostra economia balla una conga sobre la barana dels lleons i, en conseqüència, les pensions i prestacions socials ja no són inamovibles.

Valorar la nostra sort per mi és un deure

Una reducció de les pensions afectaria les condicions de vida de milers de famílies, i ara ja no ens podem permetre lacres com collonades jurídiques per evadir impostos; xerraires polítics (o politòlegs) que només saben fer això; “traders” impertinents que comercialitzen estafes piramidals; i aprofitats nomenats a dit a “xiringuitos” vitalicis. La situació requereix que tots -empresaris, treballadors, funcionaris i governants- donem el millor de nosaltres mateixos per tirar endavant una societat que ens ha bressolat des que vam néixer.

Així com el meu avi, els meus pares, fills i descendents mereixen gaudir d’una rutina tapera sense preocupacions. Ells ens ho han donat tot, i els que vindran tampoc mereixen menys.