La precarietat juvenil al sistema universitari: una motxilla que s'arrossega

Són múltiples les vegades que els joves protesten sobre la situació que viuen durant el seu període universitari. Ja sigui per la falta de pràctiques remunerades i el sentit que tenen aquestes, els preus de les taxes universitàries o la dificultat de conciliar horaris amb la feina, la precarietat juga un paper omnipresent en el sistema universitari català en l’actualitat.

Existeix un imaginari col·lectiu que considera la universitat com a una via directa a un món laboral pintat de color de rosa. Tanmateix, només cal endinsar-se en les problemàtiques de la mà dels mateixos estudiants per comprovar que aquest imaginari, efectivament, és fruit de la imaginació i que la realitat és una altra.

A partir d’aquest reportatge i a través dels diferents pilars que conformen el sistema universitari, l’Universitari ha pogut conèixer de primera mà la situació de precarietat i els principals obstacles amb què es troben els joves universitaris dins aquest sistema. Una crida a la reflexió i la conscienciació per garantir l’accés equitatiu a l’educació i una formació de qualitat per als futurs professionals.

Obstacles per accedir al sistema

Qui estudia a la universitat? L’informe Via Universitària 2020-2022, realitzat per la Xarxa Vives d’Universitats, estipula que el sistema universitari de la regió Vives està dissenyat al voltant de la suposició que els seus estudiants no estaran emancipats. És a dir,  no es contempla que un estudiant pugui finançar els seus estudis superiors de forma completament independent a l’economia familiar.

La pregunta a fer és, doncs, qui pot estudiar a la universitat? Coincideixen els estudis: la sobrerepresentació dels estudiants de classe mitjana-alta a la universitat és degut al gran pes que suposa el finançament d’aquests estudis sobre l’economia familiar. L’Observatori del Sistema Universitari, a un informe sobre l’accés a la universitat pública catalana entre el 2002 i el 2017, presenta dades realment preocupants, encara que no especialment sorprenents. Mentre que només un 26,2% dels joves de dinou anys tenen progenitors amb estudis universitaris, a la universitat aquest col·lectiu suposa un 47,1% dels estudiants. I al contrari, quan un 39,5% de la població jove prové de progenitors amb estudis fins als obligatoris, aquests joves representen només un 24,3% de la comunitat universitària.

Fluxos cap a la universitat pública i percentatges de composició social a Catalunya (any 2017) – Anàlisi de 15 anys d’evolució de l’accés a la universitat pública a Catalunya (2002-2017), Observatori del Sistema Universitari

Quines mesures, quines polítiques, són les més adequades per assegurar l’equitat en l’accés a la universitat? Aquesta és una qüestió de debat entre entitats polítiques, institucions i el moviment estudiantil. Els obstacles per accedir a estudis superiors creats per l’estatus socioeconòmic d’un estudiant són molts i molt complexes: falta de suport moral i econòmic a l’estudiant, procedència de zones rurals, bretxa digital, entre altres. Tot i això, sovint el debat es concentra en un aspecte: l’impacte que tenen els preus públics de matrícules universitàries en famílies de rendes baixes.

“Existeix un imaginari col·lectiu que considera la universitat com a una via directa a un món laboral pintat de color de rosa.”

El Departament de Recerca i Universitats de la Generalitat de Catalunya assegura que dos eixos essencials de la seva estratègia per garantir l’equitat en l’accés a la universitat són: les polítiques de beques i ajuts públics (per exemple, la beca EQUITAT, única a Espanya), en primer lloc, i, per altra banda, les rebaixes graduals dels preus públics de matrícules. No obstant això, i encara que la Generalitat aposti per les dues iniciatives alhora, aquestes sovint són percebudes com dues solucions diferents del mateix problema, i diferents actors es decanten per una o per l’altra.

En primer lloc, la qüestió de la rebaixa dels preus de les matrícules, sempre una font de gran controvèrsia, va ser motiu de debat novament l’any passat. Es va aprovar la Iniciativa Legislativa Popular —liderada per diversos sindicats estudiantils— que pretenia blindar per llei la rebaixa del 30% de les taxes universitàries i l’equiparació de tots els graus al preu més baix actual. Una de les entitats més compromeses amb aquesta lluita és el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que defensa la gratuïtat de la universitat com a la mesura principal per acostar els estudis superiors a la classe treballadora. El SEPC considera que el sistema universitari actual no és realment públic si impedeix que un gran sector de la societat hi accedeixi, i que són necessàries mesures universals com la rebaixa dels preus de les matrícules per una vertadera democratització dels estudis universitaris. A aquesta iniciativa se suma el Consell Nacional de Joventut Catalana (CNJC), que destaca el gran impacte que té finançar un grau per l’economia familiar, i no només a les de rendes més baixes.

Tot i això, la gratuïtat (parcial o total) dels graus universitaris és una proposta fortament criticada per altres sectors. Per exemple, un informe de l’Institut Ostrom de l’any 2019 argumenta que aquest tipus de mesures són regressives i que no aborden de manera directa els problemes d’equitat: ja que una gran part dels estudiants universitaris prové de famílies d’alt poder adquisitiu, la gratuïtat de les matrícules beneficiaria més a aquells que ja se la poden permetre. Les dificultats d’accés es troben a etapes prèvies, així que defensen un sistema de beques més ampli i la introducció de préstecs governamentals contingents a la renda. Aquesta proposta és criticada pels moviments estudiantils: el CNJC assegura que un augment de la quantitat de beques és només una mesura provisional. «Realment estàs posant un pegat a una situació que és estructural», explica la seva presidenta, Júlia Rosanna Sánchez-Valverde, i ens fa una comparació amb les ajudes públiques per solucionar la crisi de l’habitatge. «Què hem de fer, donar molts Bons Lloguer Jove, o abaixar el preu del lloguer?» El SEPC s’uneix a aquesta crítica, posant èmfasi en els molts requisits i la burocràcia que requereixen les beques. A més a més, rebutgen per complet les beques o subvencions basades en requisits acadèmics, com les provinents de les matrícules d’honor, ja que promouen un academicisme «no sa» entre els estudiants.

“Una de les entitats més compromeses amb aquesta lluita és el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC), que defensa la gratuïtat de la universitat com a la mesura principal per acostar els estudis superiors a la classe treballadora.”

La qüestió del finançament del sistema universitari i la seva càrrega sobre els estudiants continuarà sent motiu de debat. Des de les institucions sovint ens recorden que els preus públics de matrícules «no cobreixen ni de bon tros el cost real que té que una persona estudiï un grau», paraules del Servei de Carreres Professionals de la UPF. De fet, aquests ingressos suposaven un 24,7% del finançament de les universitats catalanes el 2019, la xifra més alta d’Espanya, fet que suposa que els preus també figurin entre els més elevats del país. Les reformes dels últims anys per abaixar els preus semblen haver avançat en la seva equiparació, però a principis d’enguany l’Observatori del Sistema Universitari va donar senyal d’alarma: amb la nova LOSU, podem esperar una major desregulació i descoordinació entre comunitats autònomes dels preus públics de matrícula.

Obstacles dins el sistema

Els obstacles amb què es troben els estudiants universitaris en el seu dia a dia no són només a l’hora d’entrar a la universitat, sinó que un cop dins la precarietat també forma part de les seves vides. Els i les estudiants creuen que la universitat no té plenament en compte les situacions i realitats de l’alumnat.

Una de les adversitats que es presenten durant el període universitari és la conciliació horària. En certs graus, a l’alumnat se li fa quasi impossible dedicar tot el temps que li requereixen els seus estudis i al mateix temps treballar de manera remunerada. L’existència de classes obligatòries, horaris saltejats durant el dia i un alt volum de feina dificulta poder entrar al món laboral durant les setmanes del curs. Aquest fet posa en una situació complicada a molts dels estudiants que necessiten cobrir les seves despeses mensuals més bàsiques.

Davant aquesta realitat que des de la revista hem vist present en els alumnes, associacions d’estudiants com el SEPC i el CNJC s’hi manifesten amb claredat. Consideren que «no es pot conciliar els estudis amb el treball» amb el sistema universitari actual, i que un dels motius principals és la presència de classes obligatòries. Això vol dir que aquestes associacions que representen l’alumnat també defensen una realitat en què els estudis siguin primordials per sobre de tenir un lloc de treball fix.

“Una de les adversitats que es presenten durant el període universitari és la conciliació horària.”

No estaríem parlant d’obstacles dins la universitat si no tractéssim el sistema d’avaluació universitària. Com molts lectors coneixereu, existeix un tipus d’avaluació que resulta controvertit per a l’organització d’algunes universitats. Parlem de l’avaluació única. Aquesta és considerada pel SEPC i el CNJC com a un «dret dels estudiants». La major part de l’alumnat també creu que la possibilitat de disposar d’aquesta forma d’avaluació és molt més pràctica i beneficiosa que l’avaluació contínua, ja que els hi permet una millor organització i ritme de vida. Tanmateix, algunes universitats veuen el sistema d’avaluació contínua com l’única manera en què els estudiants poden adquirir el màxim coneixement. Això col·labora en la perpetuació de la precarietat al sistema universitari.

Així mateix, també és important parlar de les pràctiques universitàries, considerades una part important de la formació dels estudiants.  En teoria, permeten complementar el que s’ha après a les aules i millorar els prospectes professionals dels joves, permetent-los una millor entrada al món laboral. No obstant això, aquest tipus d’activitats, siguin curriculars o extracurriculars, generen diversitat d’opinions. Es compleixen realment els convenis?

Des de la mateixa universitat, el Servei de Carreres Professionals defensa que les pràctiques són imprescindibles i que acosten els estudiants a les situacions que es trobaran més enllà de la carrera perquè, malgrat no ser treballadors, es troben en un ambient laboral real. A més a més, argumenten que ells són responsables que es compleixi el que es va signar en el conveni i l’estudiant estigui sempre protegit per la universitat i no es trobi en situacions d’explotació: fer hores extres, no cobrar…

D’altra banda, tant el CNJC com el SEPC afirmen que els becaris són treballadors i que, per tant, no s’han de contemplar les pràctiques no remunerades. A més a més, el CNJC argumenta que els estudiants que les realitzen són «treballadors sense drets de treballadors». Això significa que no poden votar a les eleccions sindicals ni tenen els mateixos drets de protecció contra la discriminació que els treballadors contractats. D’altra banda, defensen que molts d’aquests estudiants pateixen condicions laborals precàries, sense poder optar a una participació activa en l’empresa.

A més a més, el SEPC defensa que la universitat hauria de pressionar més les empreses perquè ofereixin condicions laborals dignes als estudiants que hi fan pràctiques. El SEPC també posa de manifest que hi ha una desigualtat en el tractament dels estudiants de diferents carreres, ja que afirmen que en general s’afavoreixen més els estudiants de carreres com ADE o Dret. Això provoca una explotació als estudiants, que estan obligats a fer les pràctiques sense poder triar les condicions en les quals les realitzen.

La Generalitat de Catalunya també té un paper important en la regulació de les pràctiques universitàries. Des del Departament de Recerca i Universitat veuen imprescindible que les pràctiques siguin considerades una part fonamental de la formació dels estudiants i que es garanteixi la seva remuneració i el control de les seves condicions laborals. Això ha de ser competència de la universitat, que ha de vetllar perquè les pràctiques siguin beneficioses per als estudiants, i no un element d’explotació.

“El SEPC també posa de manifest que hi ha una desigualtat en el tractament dels estudiants de diferents carreres, ja que afirmen que en general s’afavoreixen més els estudiants de carreres com ADE o Dret.”

Per concloure, és innegable que les pràctiques són una part rellevant de la formació dels estudiants. No obstant això, és crucial que siguin regulades i controlades per evitar l’explotació dels estudiants. A més, la remuneració de les pràctiques és un tema fonamental perquè els estudiants puguin fer les pràctiques en condicions laborals dignes.

Quin és el rol de la universitat?

La relació entre la precarietat i la universitat és, doncs, de caràcter doble: per una banda, la situació precària de molts joves dificulta enormement el seu accés a la universitat, i, per altra banda, el disseny del sistema universitari augmenta o accentua aquesta precarietat entre els seus estudiants. La discrepància sobre quines són les mesures que podrien atacar aquest problema de forma més eficient prové, en major part, del desacord sobre quin rol ha de tenir la universitat pública en la societat: ha de funcionar com a pas mitjà entre l’educació obligatòria i el món laboral? O hauria d’anar més enllà, ser més que això?

Podem pensar que «és el que hi ha» i acceptar que el títol universitari ens ha de servir per poder trobar feina. Que les classes obligatòries, les pràctiques no remunerades, l’avaluació continua, són necessàries per a una formació completa en el nostre àmbit— després de tot, qui es pot permetre estudiar i estudiar sense cap finalitat? Es pot veure la universitat com un engranatge més dins el sistema, que fins que no es canviï totalment no pot fer més que continuar funcionant i intentar que els seus estudiants no surtin massa malparats. O, es pot intentar mirar més enllà i veure la universitat com un actor amb responsabilitat, que pot i té l’obligació de pressionar per canviar la situació cada vegada més precària en la que viuen els joves d’aquest país. Una situació que, ara mateix, està ajudant a perpetuar mitjançant aquestes mesures «necessàries» que obstaculitzen l’entrada i la compleció dels estudis universitaris per tot aquell que no es pugui permetre dependre completament de l’economia familiar durant, si hi ha sort, quatre anys.