La precarietat juvenil al treball: cap a on anem?

El futur dels joves es veu actualment condicionat per la incertesa i el desencís. La precarietat laboral s’ha convertit en una xacra per a les noves generacions, hereves de les crisis i de la inestabilitat. Les promeses i garanties d’un demà digne s’esvaeixen entre els salaris baixos, els contractes temporals i les desigualtats d’oportunitats. En aquest context, i amb un avenir marcat pels reptes tecnològics i mediambientals, s’estan plantejant diverses propostes que busquen un futur més just i digne per a les persones. 

La precarietat juvenil, en dades

Segons les últimes dades de 2022, a Catalunya hi ha una taxa d’activitat juvenil entre els 16 i els 24 anys del 41,85%. Aquesta xifra contrasta amb el 60% que es va anar mantenint durant els inicis dels anys 2000. Tot i que la temporalitat i la parcialitat juvenil s’han reduït de forma considerable respecte al 2021, les xifres de 2022 se situen en el 36% i 23%, respectivament. 

Pel que fa als salaris, el darrer estudi mostra que les persones joves són l’únic grup que no ha recuperat les xifres prèvies a 2008. Els joves presenten la meitat del guany brut anual mitjà del conjunt del treball assalariat, amb 13.070,7 euros. Les dones joves són el grup que percep el salari més baix, amb una bretxa salarial respecte els homes joves d’entre el 12% i el 13%. 

Gràfic de l’Informe anual de treball juvenil a Catalunya (2021) 

L’últim informe de l’Estat de la Joventut (2021) conclou que els resultats dels indicadors de temporalitat i ocupació a temps parcial confirmen la situació de baixa qualitat laboral de molts dels contractes dels joves. En aquesta línia, s’acumulen les evidències que apunten a una correlació entre precarietat laboral durant la joventut i salaris més baixos tant en el present com en el futur, així com un augment en la probabilitat d’estar en risc de pobresa monetària. 

Un altre problema entre les persones joves és la sobrequalificació, és a dir, el fet de trobar-se en una posició laboral situada per sota del nivell d’estudis assolit. En aquest sentit, la xifra pels joves de 25 a 35 anys es troba per sobre del 30% des de 2010. Això suposa una doble pèrdua, tant de recursos invertits en educació que no acaben de tenir la seva rendibilitat en el mercat laboral, com de temps i diners per part dels estudiants. 

Des del Consell Nacional de la Joventut de Catalunya (CNJC) critiquen la feblesa dels actuals pilars d’ocupació, debilitats amb les reformes laborals de 2010 i 2012. «Els problemes principals són la temporalitat i la parcialitat no desitjada, que porta molts joves a tenir dues feines. L’última reforma de 2022 ha millorat alguns aspectes com la temporalitat, però queden moltíssimes coses a fer encara» , comenta la presidenta Juliana Rosanna Sánchez-Valverde. 

A Catalunya, la despesa en polítiques públiques relacionades amb l’ocupació dels joves ha estat històricament molt limitada. Segons l’informe Estat de la Joventut, tradicionalment s’ha considerat que les dificultats laborals d’aquest grup de població eren temporals, però les xifres mostren que aquesta precarietat inicial condiciona la trajectòria futura del jovent. Segons dades del Labour Market Policy Expenditure (Comissió Europea), la inversió en polítiques d’ocupació a Catalunya i a Espanya se situa per sota de la mitjana europea. 

La situació en la qual es troben molts joves un cop dins del món laboral els empeny a acceptar condicions contractuals pèssimes. «Les empreses s’aprofiten de la necessitat que tenim de treballar i ofereixen condicions molt precàries. Saben que no tenim gaires alternatives. Per això és important que les persones joves treballadores estiguem unides i organitzades, per tal de poder donar resposta a aquestes vulneracions» , afegeix la representant del CNJC. 

Crisis i ascensor social

Les paraules «crisi» i «joves» són pràcticament inseparables en el present i la conjuntura actual apunta a la persistència d’aquest binomi. Berna León, director del think tank Future Policy Lab i professor i investigador a la SciencesPo de París, sosté que una bona forma d’acostar-se a la precarietat juvenil és parlant de crisis en plural o a través del concepte policrisis d’Adam Tooze: «Actualment, les crisis són constants, estan profundament interrelacionades i són multicausals. Els joves formen part d’una generació que té la particularitat d’haver viscut només moments de crisi, sense haver conegut una altra realitat» . Pel que fa als salaris, apunta que és un fenomen «bastant estrany al nostre voltant»  el fet que els joves només percebin pujades de sou amb l’augment del Salari Mínim Interprofessional.  

“Els joves formen part d’una generació que té la particularitat d’haver viscut només moments de crisi […]”

Aquesta concatenació de moments d’inestabilitat desmunta les perspectives d’una mobilitat social real. «La generació dels nostres pares, nascuts aproximadament entre els anys 50 i 70, va viure un moment d’ascens social i mobilitat intergeneracional. Aquest ascensor social s’ha anat espatllant, sobretot a partir del 2008» , apunta León.  

El deteriorament de la mobilitat social porta a reflexionar sobre el concepte de meritocràcia. «Podem dir que a Espanya no existeix la meritocràcia, ja que hi ha una gran correlació entre el punt de partida de les diferents generacions i el final. La crítica a la meritocràcia no és una crítica a l’esforç, sinó a la idea per la qual tot esforç es recompensa de la mateixa manera. Algú que guanya més diners no s’esforça necessàriament més que algú que en guanya menys» , afirma l’investigador universitari. 

El problema de la precarietat laboral requereix respostes concretes. La diversitat de propostes és àmplia, però algunes iniciatives comencen a agafar força. La setmana laboral de quatre dies, la renda bàsica o l’herència universal són alguns exemples. 

Setmana laboral de quatre dies

L’economista Joan Sanchis, professor a la Universitat de València i autor del llibre  Quatre Dies (Sembra Llibres, 2022), argumenta que un pas necessari en el camí cap a un món laboral més sa passa per reduir la setmana laboral de cinc a quatre dies de feina. Sanchis defensa que dur a terme aquest canvi suposaria augmentar la productivitat empresarial, així com canviar la cultura organitzativa per tal d’avançar en innovació. Alhora, milloraria la satisfacció i la salut laboral dels treballadors. També pal·liaria la falta de temps generalitzada i facilitaria la conciliació, avançant en el camí cap a la igualtat de gènere. En l’àmbit mediambiental, podria generar un impacte positiu en la lluita contra l’emergència climàtica, canviant l’estil de vida i reduint els desplaçaments.

Paral·lelament, la rapidesa amb la qual la tecnologia avança genera dubtes i preocupacions pel que fa a possibles pèrdues de feina. Tanmateix, Sanchis considera que pot ser una finestra d’oportunitat: «Actualment, estem vivint un moment on la tecnologia és cada cop més capaç de reemplaçar llocs de treball. La cobertura mediàtica d’aquesta tendència sol ser sempre molt conservadora, com si el treball fos el més sagrat a protegir. El fet que una bona part de les tasques es puguin automatitzar pot ser una bona notícia. Caldrà, llavors, parlar sobre com redistribuir els beneficis que aquesta tecnologia genera» . 

Llibre de l’economista Joan Sanchís. Foto: Editorial Sembra Llibres.

Des de la Generalitat Valenciana, on Sanchis és assessor, s’experimenta ja en aquesta direcció. La institució està duent a terme mesures dirigides a empreses per tal d’implementar la setmana laboral de quatre dies. «És una política experimental i novedosa. No existeix cap altre programa d’aquestes característiques impulsat des de l’administració pública» , explica l’economista.

El programa d’ajudes econòmiques es basa en contribucions decreixents durant un període de tres anys, per acompanyar les empreses en la transició sense generar cap pèrdua inicial. «El primer any es cobreixen el 100% dels costos, el segon el 50% i el tercer el 25%» , explica Sanchis. Al mateix temps, s’impulsen ajudes a la contractació per a aquelles companyies que necessitin nous empleats i recursos formatius per tal que treballadors i empresaris es puguin formar en metodologies eficients de gestió del treball i puguin rebre suport durant l’etapa de canvi. A més, la ciutat de València avaluarà l’impacte d’una hipotètica setmana laboral de quatre dies durant l’abril que, a causa dels festius d’enguany, compta amb cinc setmanes de quatre dies. 

Sanchis també creu que aquesta mesura és necessària per revertir el sentiment de decepció que arrosseguen les generacions més joves: «Un futur on puguem treballar menys i disposar de més temps presenta un nou horitzó ple d’esperança» . Pel que fa a la concepció del treball, l’assessor de la Generalitat critica la visió excessivament positivista que se’n té: «En el nostre model actual, la nostra professió funciona com una identitat i aquelles persones sense treball són excloses. Cal revertir aquesta situació, també per revaloritzar feines que no s’han considerat treball» .

Renda Bàsica Universal

La crítica a la concepció actual del treball és un dels pilars sobre el qual se sosté la proposta de la Renda Bàsica Universal (RBU), una iniciativa que es basa en un ingrés monetari regular i incondicional que reben tots els ciutadans i ciutadanes per igual. El 2021 la Generalitat de Catalunya va impulsar un Pla Pilot per explorar la possibilitat d’implementar la RBU al territori, que actualment es troba en estat d’incertesa per falta de suport polític al Parlament. 

La catedràtica en ciències polítiques Mònica Clua-Losada, membre del Comitè Científic del Pla Pilot, considera que la RBU és un projecte més necessari que mai: «El treball no garanteix el dret a una vida digna. Des dels anys 90, el fenomen conegut com a Working Poor mostra com per àmplies capes de la població el salari és insuficient per sortir de situacions de pobresa. Més recentment, la pandèmia ha mostrat la cara més terrible de la precarietat, quan milers de treballadores de sectors ben diferents van quedar, d’un dia per l’altre, sense ingressos ni xarxa de seguretat bàsica» . 

Daniel Raventós, doctor en ciències econòmiques i director de la Red Renta Básica, defensa la RBU com a una bona eina per combatre la precarietat juvenil: «Actualment, és immensa la quantitat de gent que accepta contractes de treball per necessitat, perquè l’alternativa és no tenir cap ingrés. Amb aquesta renda molts treballadors podrien dir ‘no’ a situacions que ara es veuen obligats a acceptar. Dins d’aquest gran col·lectiu de gent treballadora un dels subconjunts amb pitjors condicions és el dels joves» . En la mateixa línia, Clua-Losada afegeix: «La RBU donaria als joves l’oportunitat, per exemple, d’estudiar amb dedicació completa encara que la família no fos rica. En un país amb taxes d’atur juvenil altíssimes, la RBU donaria autonomia als joves per poder dibuixar el seu futur, independentment del seu origen socioeconòmic» . 

Logo de la plataforma “Red Renta Básica”

La universalitat de la dotació econòmica és un dels aspectes que genera més controvèrsia. « Els drets han de ser universals per poder ser drets. El dret a l’existència material és un dret que tothom ha de tenir, no només els rics. Ara bé, per aquells que ja tenen massa diners, el que cal és un sistema impositiu progressiu i just que reparteixi la riquesa, així com polítiques efectives d’habitatge o relatives a la sanitat pública i gratuïta» , comenta la catedràtica. 

Raventós assumeix que la RBU no pot acabar amb tots els problemes socials, però suggereix tres propostes addicionals per complementar-la: «Una renda màxima, un impost a les grans fortunes que evités poder acumular a partir de determinada quantitat de riquesa i una banca pública al servei de la població» . 

Ambdós experts coincideixen en la ineficàcia de la condicionalitat de les prestacions, com per exemple l’Ingrés Mínim Vital. «Arriben tard, de manera insuficient o directament no arriben. Creen sovint situacions de dependència i limiten l’autonomia personal» , critica Clua-Losada. «Aquests subsidis tradicionals tenen defectes impossibles de superar i coneguts des de fa molts anys, com la trampa de la pobresa, els costos de gestió o la cobertura insuficient» , afegeix Raventós. 

“Ambdós experts coincideixen en la ineficàcia de la condicionalitat de les prestacions, com per exemple l’Ingrés Mínim Vital.”

D’altra banda, s’ha defensat la RBU des d’alguns sectors del feminisme com a eina emancipatòria: «Les dones, sobrerepresentades en treballs no remunerats i/o precaris, són les persones que sovint es troben amb més manca d’autonomia financera. També pateixen taxes de pobresa més elevades, i són les principals receptores de pensions no contributives. En aquest sentit, podem trobar dones majors de 65 anys en realitats vitals molt precàries. En situacions de violència de gènere, la RBU també pot oferir una alternativa immediata» , afirma Clua-Losada. 

Herència universal 

Una altra proposta que s’ha posat sobre la taula per revertir els efectes de la precarietat juvenil és l’herència universal, popularitzada a Espanya arran del primer informe de Future Policy Lab, Derribando el dique de la meritocracia. Berna León la reivindica en els següents termes: «Nosaltres hem defensat l’herència universal com a forma de garantir que tots tinguem almenys una oportunitat […]. Funciona com una transferència de diners de l’Estat a la majoria d’edat i va condicionada a un projecte vital. Així i tot, això no és suficient. Ha d’anar acompanyada de polítiques de major progressivitat dels impostos perquè aquells que guanyen més paguin més» .

Tal com explica León, l’herència universal la rebrien tots els joves quan esdevinguessin majors d’edat, tot i que hi ha debat sobre el moment més adient per rebre-la, així com sobre la quantitat de diners que s’hi haurien d’assignar. Les propostes en aquest sentit van des dels 20.000 euros fins als 120.000 proposats per l’economista Thomas Piketty. 

“El 65% de les desigualtats d’Espanya deriven directament de l’efecte de les herències.”

La iniciativa busca compensar les desigualtats no només de renda, sinó també de riquesa. Aquestes últimes, pel director de Future Policy Lab, són les més importants, i es veuen condicionades directament per les herències: «El 65% de les desigualtats d’Espanya deriven directament de l’efecte de les herències. És a dir: el 65% de les desigualtats d’Espanya són per qüestions que no són merescudes» .

Per finançar aquesta herència universal, l’investigador de SciencesPo proposa augmentar la progressivitat del sistema fiscal espanyol: «Al Regne Unit i als Estats Units arribarem a tipus marginals del 90% en impostos a la renda, que ens recorden que mantenir una progressivitat radical no és una cosa impossible» . Aquesta major progressivitat fiscal, argumenta León, hauria d’anar acompanyada d’altres tipus de pujades d’impostos, sobretot als més rics.

El denominador comú de totes aquestes iniciatives és donar resposta a un fenomen actual complex i multicausal que, a la traça, formarà part també del demà. La precarietat laboral juvenil és un poliedre de moltes cares, encara per resoldre.