La precarietat i la salut mental, un peix que es mossega la cua

«Si no canvia la situació, la societat d’aquí a vint anys seria una societat emmalaltida. Seria molt complicat parlar del benestar de les persones. Hi hauria un alt nivell de patiment, amb poca capacitat i temps per poder pensar-se, per poder veure on s’està i què es necessita a escala personal: una societat molt autòmata». Carles Bonete és el responsable de projectes sociocomunitaris de Salut Mental Catalunya. Es tracta d’una federació d’entitats que vetlla pel benestar psicològic de persones amb problemes de salut mental, així com l’acompanyament i suport a les seves famílies. Mitjançant el seu rol, s’encarrega d’estar en contacte amb el territori i les necessitats que té la xarxa de centres dedicats a la salut mental a escala catalana. Ha coordinat, també, l’informe “La Salut Mental en el Jovent Català”.

No són pocs els experts i informes que assenyalen la pobresa com un factor de risc en la salut mental i, al mateix temps, com les malalties d’aquesta poden dur a algú a una situació precària. En aquest monogràfic, hem indagat en el món laboral i aquest és justament un dels elements que la Mental Health Foundation del Regne Unit assenyala com a determinant en la bona salut mental dels individus. Aquells que estan a l’atur o són inactius tenen taxes de problemes comuns de salut mental més altes que entre aquells que estan empleats. Tot i això, també reconeixen la naturalesa de la feina com a determinant; una bona salut mental, només es pot aconseguir amb una bona feina. La baixa remuneració, el fet d’haver de treballar més d’una feina per arribar a fi de mes, els riscos laborals elevats —sobretot si són causats per negligència— entre altres factors, poden afectar negativament a la salut mental dels treballadors.

Així mateix, i tal com ja hem presentat anteriorment, l’habitatge és un altre dels factors que poden determinar la salut mental . Un informe de l’any 2017 de l’organització Shelter, assenyalava que a Anglaterra, el benestar mental d’un de cada cinc adults havia empitjorat a causa de problemes d’habitatge; la causa més freqüent sent l’assequibilitat d’aquest. Tres de cada deu d’aquests, assenyalaven que no patien de mala salut mental abans d’experimentar problemes d’habitatge. Tot i ja no compartir la Unió Europea, Catalunya i Anglaterra són prou equivalents en termes de desigualtat per permetre’ns extrapolar aquestes dades al nostre entorn. Dins els afectats per problemes d’habitatge, l’estrès i l’ansietat són els dos trastorns més corrents —pujant al 60%— seguits per problemes de son i depressió.

Però no només afecta l’assequibilitat de l’habitatge: les seves condicions, com en el cas del treball, també són determinants. Només una bona llar pot impedir el deteriorament d’una bona salut mental. Tot i tenir habitatge que t’és assequible, la inestabilitat i incertesa del pròxim mes de lloguer, la insolubilitat o haver de compartir espais en teoria íntims amb desconeguts també poden dur a problemes de salut mental. Aquest mateix informe també assenyala com poden agreujar-se altres trastorns a causa de la precarietat de l’habitatge. Persones amb TOC o agorafòbia, per exemple, en situacions precàries on han de compartir pis o viure en espais insolubles veuran empitjorada la seva situació. Així mateix, si com ja hem explicat, els joves tendeix a viure situacions d’habitatge més precàries i havent vist l’impacte d’aquestes en la salut mental, el jovent és població de risc en aquest sentit. 

Fixem-nos en els joves

Només encetar aquest reportatge hem recalcat diverses vegades el terme «benestar». Des de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) es defineix la salut mental com un estat de benestar físic, mental i social complet, i no tan sols com l’absència d’afeccions o malalties. 

«Si ets una persona jove que estàs en un moment de punt d’inflexió de la teva vida on se’t posa sobre la taula qui voldràs ser i cap a on vols orientar-te, com si només tinguessis un camí únic i haguessis d’encertar». El 31,4% dels estudiants universitaris de primer any ha patit algun trastorn mental, majoritàriament depressió o trastorn d’ansietat, segons un estudi de la World Mental Health realitzat a 8 països, entre ells Espanya. Més específicament la depressió, l’esquizofrènia i l’abús d’alcohol, són la principal causa de discapacitat en els joves.

Davant d’aquesta realitat, la nostra universitat creà el Servei d’Assessorament Psicològic (SAP) que «té com a objectiu afavorir l’adaptació de l’estudiant al món universitari, tot facilitant-ne l’estabilitat personal i també el rendiment acadèmic, l’ajuda a entendre, pensar i canviar davant la seva nova realitat.» Tot i que la UPF aglotina més de 13.000 estudiants de grau i postgrau, el curs 2021-2022, aquest servei tan sols atengué 193 usuaris. S’ofereixen 9 hores a la setmana repartides entre dilluns i dijous, cobertes per dos professionals i la seva activitat es concentra al Campus de Ciutadella.

L’any 2022 comptava amb 18.000 euros de pressupost, representant un 0,012% del pressupost total de la universitat. A primer cop d’ull, podem ja detectar la seva ineficiència. Per una banda, podríem enquestar quants estudiants coneixen aquest servei que no tan sols dona visites sinó que pot ajudar en l’adaptació de les activitats evolutives a diferents trastorns. El nombre d’atesos, un 1,5% dels estudiants, quan ja hem indicat que prop del 30% pateix algun trastorn mental, crida l’atenció, però és comprensible si entenem que entre la comunitat universitària no es coneix aquest servei gratuït. Com veurem a continuació, l’estigma i la vergonya que rodegen aquestes realitats també expliquen la poca demanda d’aquest servei. El primer pas per tractar aquests trastorns és saber que necessites ajuda i, a continuació, atrevir-se a demanar-la. En aquest sentit —tot i que no ens hi hem endinsat en aquest monogràfic, és un altre dels factors de la precarietat—, podem veure com les dones representen un 70% de les peticions d’ajuda. Això ho podem explicar amb els rols de gènere i la masculinitat, enfortida pel mite de la meritocràcia que expliquem a continuació. 

El mite de la meritocràcia i l’estigma de la salut mental

L’estigmatització és un fenomen que afecta negativament a les persones que el pateixen provocant un impediment per la recuperació personal i la inclusió social. L’estigma públic es tracta de la creença negativa de la societat cap a un grup en concret; és un sentiment que es transmet a través de la por i la incertesa i, com a resposta, s’hi emmirallen certs prejudicis. D’altra banda, també existeix l’autoestigma, és a dir, les creences negatives cap a un mateix, que desenvolupen una baixa autoestima, desconfiança sobre la mateixa capacitat, vergonya i, sobretot, un rebuig a demanar ajuda. Tots aquests factors augmenten la gravetat de les malalties que es pateixen, així com augmenten el risc de recaiguda si se n’ha aconseguit recuperar-se’n.

El punt clau per entendre l’estigma envers la pobresa és la responsabilització d’aquesta sobre aquells mateixos que la pateixen. «El pobre és pobre perquè vol», sembla resumir el tracte de les classes baixes de part de gran part de la població o, si més no, de part de la majoria de les classes benestants. Podem englobar aquest pensament i altres com «si vols, pots» dins de la narrativa meritocràtica. Aquesta defensa que «la posició dels individus en l’estructura ocupacional (hauria de ser) tan sols producte solament del mèrit i del talent individual» com exposa la Gran Enciclopèdia Catalana. Es basa en la igualtat d’oportunitats, però podem afirmar que actualment Catalunya, i el món occidental en el qual s’engloba, sigui meritocràtica? Diversos estudis demostren que a Espanya, la meritocràcia és encara un mite. El Future Policy Lab (FPL) exposa que l’ascens social de persones entre el decil més baix cap a l’1% més alt és de tan sols un 3,77% davant del 38,88% que prové del decil més alt. Si no hi ha ascens social, tampoc hi ha descens; Pedro Salas Rojo i Juan Gabriel Rodríguez Hernández deduïren que l’herència és la causa del 68,8% de desigualtat a Espanya, segons l’índex Gini.

Tot i haver demostrat que no és així, cada cop cala més el liberalisme econòmic que culpabilitza al pobre de ser-ho i, el que és pitjor, dona esperances d’una ascensió social molt poc probable, com hem pogut veure. A Espanya, aquells que provenen de famílies amb ingressos baixos trigarien 4 generacions a arribar l’ingrés mitjà i, tot i això, a Internet s’ha donat un augment del discurs emprenedor. «Sé tu propio jefe» podrà ser un mem, però amaga darrere un ideari com el d’Andrew Tate; si no surts de la pobresa, és culpa teva. Considerem que hi ha una manca d’informes més concrets sobre l’impacte d’aquest ideari, però podem intuir que la incapacitat d’aconseguir allò que es vol, quan se’ns ha assegurat que podrem, crea una gran frustració que afecta la salut mental. 

“El discurs sobre la meritocràcia és estèril a les noves generacions joves perquè «veuen que per molt esforç que facis, ja es parteix d’una situació de precarietat.»”

La majoria de vegades que un jove no troba motivació ni té aspiracions a la vida se l’etiqueta de gandul i incompetent. La minimització d’aquestes problemàtiques no fan més que col·laborar que es desenvolupin amb més força; l’estigma i la manca de bona salut mental es retroalimenten sense fi. Tot i això, el discurs sobre la meritocràcia és estèril a les noves generacions joves perquè «veuen que per molt esforç que facis, ja es parteix d’una situació de precarietat», afirma Bonete. Aquesta desmotivació sovint es materialitza en qüestions que turmenten als joves com ara «faig alguna cosa que tingui sortides o alguna cosa que realment m’agradi?» que evoquen incertesa i por. «Això en general el que porta és que moltes persones joves tinguin poc interès per la vida perquè no li veuen molta més sortida que sobreviure».

«Según la Encuesta de Condiciones de Vida de 2019, un 34 % de las personas de entre 25 y 59 años que tuvieron una situación económica mala o muy mala a los 14 años se sitúan en el quintil más bajo de ingresos en 2019, frente al 13,2 % de los individuos con buena o muy buena situación» ens exposa l’informe de FPL. En molts casos els trastorns mentals es comencen a desenvolupar els primers vint anys de vida i, justament, els infants del quintil d’ingressos familiars més baix són 4,5 vegades més propensos a patir problemes de salut mental severs que aquells del quintil més alt. La joventut es veu caracteritzada per ser una època de canvis i, sobretot, per un augment de la responsabilitat tant pròpia com familiar. Tot i que ja hem vist que els infants es veuen impactats per la realitat econòmica de la família, la joventut és el moment en el qual se’n comença a ser realment conscient. I, sobretot, a sentir-se’n responsable. Albert i Benito afirmen que la inserció laboral és una de les responsables directes de l’abandonament escolar prematur, que a Catalunya es col·loca al 14,8% l’any 2022, elevant-se per sobre la mitjana espanyola i superant, per molt, l’objectiu de la Unió Europea pel 2030.

Un territori esbiaixat

Tot i que és evident que vetllar per la salut mental del jovent és necessari, la sanitat pública només atén quatre de cada cent joves, tot i que la taxa de persones joves que tenen algun problema de salut mental és de catorze de cada cent. És a dir, deu d’aquestes persones han hagut de recórrer a un centre privat o bé no han atès a cap mena de suport professional. Què passa amb aquest darrer grup de persones?

El gran condicionant d’aquesta situació es troba en les capacitats econòmiques de les famílies i del jovent emancipat. Tal com s’ha reiterat al llarg d’aquest monogràfic, factors com l’accés a l’habitatge captura bona part de la renda de les llars. De fet, l’esforç econòmic del lloguer a Barcelona suposa el 43,5% de la renda bruta familiar, segons el darrer estudi de l’Observatori de l’Habitatge a Barcelona. Aquestes dades corroboren el que anteriorment afirmava Carles Bonete: estem massa ocupades en sobreviure. 

Presència de recursos institucionals i associacions de l’àmbit de la salut mental sobre el territori català, via Salut Mental de Catalunya

D’altra banda, un problema estructural que cal abordar és la distribució territorial dels recursos institucionals. Fins a sis comarques (la Terra Alta, el Priorat, la Conca de Barberà, el Moianès, la Garrotxa i el Pla de l’Estany) queden desprovistes de centres de salut mental. L’esforç de moure’s a una determinada població suposa una barrera més a l’hora de tenir contacte amb professionals de l’àmbit psicològic. «Només pel fet de tenir la xarxa de metro que tenim, per exemple, condiciona molt l’accés al suport psicològic», apunta Bonete. L’element central d’aquesta distribució desigual es troba en les dotacions per ràtios de població, en què el proveïment institucional de la salut mental recau en el «barcelonacentrisme» i es complementa a la perfecció amb la iniquitat d’infraestructura de transport públic intercomarcal. Tot plegat genera un tàndem difícil d’assumir per les nombroses famílies que tenen pocs recursos econòmics i que viuen fora de l’Àrea Metropolitana. 

«Hi ha territoris que no hi ha una atenció especialitzada en salut mental, però sí que hi ha associacions de la xarxa de Salut Mental Catalunya»: Bonete deixa entreveure en aquesta frase que l’associacionisme esdevé una peça clau en l’abordatge de la salut mental en el mapa irregular de Catalunya; una figura que explorarem més endavant. 

Podem parlar de solucions?

Sí: es pot parlar de diverses solucions. Però aquestes solucions són només aquelles que aborden la «simptomatologia» de la precarietat i no busquen erradicar-la. El problema principal de la resposta social a la precarietat és que aquesta tendeix a responsabilitzar, com ja hem explicat, a l’individu convertint problemes col·lectius en individuals. Les següents propostes intenten tractar la precarietat juvenil per fer-la més abordable en la quotidianitat, però al llarg d’un gran nombre d’estudis podem entreveure que la seva arrel és estructural i demana d’una resposta global (i sovint institucional). 

Es pot començar per la Renda Bàsica Universal (RBU), la qual ja s’ha tractat en un dels punts de vista d’aquest monogràfic. Bonete qualifica aquesta mesura com a «una obertura a generar experiències de benestar». El fet que sigui universal trenca amb la idea que les persones només podrien rebre ajuda en situacions predeterminades (en forma d’ajudes econòmiques de l’administració) i que per tant, podrien sol·licitar-ne en qualsevol moment i pel seu compte. Aquests ingressos garantits també suposarien atorgar a la societat una perspectiva de futur i abandonar la sensació perpètua d’actuar per supervivència, és a dir, anar més enllà de pensar en avui i en demà. Bonete acaba reflexionant que amb l’existència d’una RBU «la societat respiraria més tranquil·la i sabent que hi ha una seguretat mínima al darrera». 

Això pel que fa a les necessitats de suport professional relatives a la salut mental. Però què pot fer la societat, és a dir, la comunitat? Bonete opina que «el suport social és una assignatura que tenim pendent» i que, per tant, el recolzament emocional del dia a dia és imprescindible. El fet de compartir experiències i maneres de veure el món satisfà la necessitat de socialitzar que té la nostra condició humana. L’associacionisme ha pres aquest espai d’interacció i per tant, ha esdevingut «molt important a nivell de salut mental». Bonete reitera que «si alguna persona cau, hi ha una xarxa que pot sostenir-la: hi ha un veí o una veïna que pot donar un cop de mà, hi ha una entitat veïnal que comparteix uns interessos i reivindicacions, hi ha l’escoltisme… […] Tot i que haguessin mil recursos de salut mental, el paper de l’associacionisme seria cabdal, perquè dona una visió molt singular de les necessitats de la comunitat i de com caldria encarar-les». 

“L’associacionisme ha pres l’espai de socialització i per tant, ha esdevingut «molt important a nivell de salut mental».”

Històricament, l’associacionisme ha omplert aquells buits on l’administració pública no estava posant el focus o no tenia la capacitat per arribar-hi. L’associacionisme berguedà, per exemple, intenta paliar la falta de cobertura de la comarca per la manca de dos centres de salut mental. Cronificar aquesta relació entre associacionisme i institucions no és la solució: convé donar una resposta conjunta d’ambdues figures per tal d’assolir una cobertura completa de les necessitats psicològiques de la ciutadania. Aplicat al cas, cal que al Berguedà s’hi instaurin els dos establiments de salut mental i que el seu associacionisme continuï aglutinant la seva ciutadania. 

La conscienciació i el llenguatge configuren una part molt important també de la nostra quotidianitat. Segons Bonete, parlar de la salut mental a les aules i a l’entorn més proper a nosaltres permet donar les eines per detectar casos de problemes de salut mental. «Hi ha maneres de treballar-lo: en forma d’assignatures concretes per cultivar l’educació emocional, gestionar les expectatives personals…». Tot i que és vital que es parli més de la salut mental i que sigui un tema trascendental a l’educació, s’ha d’anar amb cura de no caure en «missatges únics». Bonete destaca que la salut mental no es deixa de basar en les relacions humanes i que per tant, ha de reformular-se en cada cas i situació. «Parlem d’interseccionalitat: migració, classe, gènere… ningú pot passar per alt el context d’un col·lectiu i les seves necessitats i visió particular». Més encara quan partim d’una «societat molt masculinitzada i molt vista des de la perspectiva de l’heterosexualitat». 

Per tant, la pilota és a la teulada de les institucions. Per a Bonete, hi ha dues característiques que cal complir a grans trets per millorar la situació de la salut mental: impulsar i ajudar territoris perquè generin recursos adients a la salut mental més enllà del diagnòstic i  tenir més incidència política i pública fent d’altaveu de les diferents realitats que viu la comunitat. Els mitjans de comunicació també tenen deures: és necessari erradicar la criminalització de la salut mental i parlar-ne d’un mode més convencional, sempre evitant les «coletilles» que condemnen els problemes psicològics i que «més que informar, desinformen».