Entrevista a Berna León

Com diries que ha afectat la precarietat als joves, sobretot des de la crisi del 2008?

Una bona manera de pensar el problema dels joves és parlant de crisis en plural o de “policrisis”, un concepte emprat per Adam Tooze. Actualment, les crisis són constants, estan profundament interrelacionades i són multicausals. Podem veure com la crisi d’Ucraïna es relaciona amb la crisi de la inflació, la de la COVID o, fins i tot, la del 2008, que encara arrossega problemes com, per exemple, l’accés al crèdit. Els joves formen part d’una generació que té la particularitat de només haver viscut moments de crisi i pràcticament no conèixer cap altra realitat.

La pandèmia ha provocat un repunt en l’atur juvenil, que ja era molt elevat, i ha endarrerit encara més l’edat d’emancipació a Espanya. Tot això afecta les decisions que cada jove pren a l’hora de formar-se i entrar al món laboral. Quan parlem de precarietat, fonamentalment parlem de mercat de treball. L’any 2014, el 58% dels joves estava a l’atur i el país arrossegava grans problemes estructurals. És important destacar que hi ha hagut alguns esforços per corregir aspectes com la temporalitat. No obstant això, encara hi ha molts problemes enquistats, que actuen com un cercle viciós. Hi ha uns nivells de desocupació molt elevats i això provoca que, en ser mercats molt poc saturats, el preu del treball sigui molt barat. A Espanya, molts joves només perceben pujades de sou quan s’apuja el Salari Mínim Interprofessional, un fenomen bastant poc habitual en el nostre entorn.

A quines desigualtats i dificultats ens enfrontem els joves quan entrem en la majoria d’edat i el món laboral a diferència de generacions anteriors?

La generació dels nostres pares, nascuts aproximadament entre els anys 50 i 70, va viure un moment d’ascens social i mobilitat intergeneracional. Van créixer durant una transició imperfecta però real on es va prejubilar a molts funcionaris. Això va generar un espai a dalt, en les posicions d’elit. Estudiar implicava poder optar a una feina ben remunerada, amb garanties i possibilitats d’accedir a un crèdit, formar una família o comprar una casa. Aquest ascensor social s’ha anat espatllant sobretot a partir del 2008, on aquesta mobilitat intergeneracional va reduir-se de manera significativa. 

“Els joves formen part d’una generació que té la particularitat de només haver viscut moments de crisi i pràcticament no conèixer cap altra realitat.”

L’educació és un gran mecanisme de mobilitat social, però no pot ser l’únic. Les desigualtats que es comencen a veure en els primers cicles educatius, entre els 0 i els 3 anys, es van multiplicant durant el transcurs de la trajectòria educativa. La classe social és com una motxilla que s’arrossega i té un efecte en les decisions que després es prenen com, per exemple, en l’alta taxa d’abandonament escolar. També existeix una altra bretxa primerenca, que és la de gènere. Arribar a la universitat implica alguns privilegis encara que, a Espanya, l’accés està bastant universalitzat. En aquest sentit, crec que el problema més greu és el després, els fruits d’aquests estudis universitaris. A la universitat també es reprodueixen aquestes desigualtats inicials: hi ha persones que poden dedicar-se en cos i ànima a estudiar i d’altres que tenen la necessitat de treballar mentre estudien. També és rellevant la concepció, classista i errònia, que es té al nostre país sobre la Formació Professional o l’elevat cost dels màsters. 

Existeix la meritocràcia, a la nostra societat?

En el nostre informe Derribando el dique de la meritocracia (Future Policy Lab), defensem que a Espanya no existeix la meritocràcia, ja que hi ha una gran relació entre el punt de partida i el final de les diferents generacions, deixant molt poc espai per la mobilitat social. La crítica a la meritocràcia no és una crítica a l’esforç, sinó a la idea que tot esforç es recompensa de la mateixa manera. Algú que guanya més diners no s’esforça necessàriament més que algú que guanya menys. Hi ha feines que requereixen molt esforç físic o mental i van lligats a salaris molt baixos.

Una altra qüestió que hauríem de plantejar-nos és si la meritocràcia ha de ser el sistema que fem servir per assignar recursos en una societat. Crec que hi ha mecanismes més desitjables per assegurar-nos que els diferents recursos s’assignen d’una manera més equitativa i justa.

Quins mecanismes?

Hi ha propostes que compten amb un gran consens, com és l’educació gratuïta dels 0 als 3 anys. Això pot mitigar algunes desigualtats com l’entrada tardana a l’educació formal de molts nens amb pocs recursos. Una altra iniciativa compartida per la majoria d’actors polítics és la prestació per fill a càrrec. D’altra banda, s’ha de limitar la segregació educativa a través de la concertada i la privada, rebaixar les taxes universitàries, ampliar les beques, etc. No obstant això, l’educació no ha de ser l’únic mecanisme.

Des de Future Policy Lab proposeu una herència universal. En què consisteix aquesta iniciativa?

Nosaltres hem defensat l’herència universal com a mecanisme per garantir que tothom tingui, com a mínim, una oportunitat, encara que no s’assegurin les mateixes possibilitats ni es corregeixin totes les desigualtats. Funciona com una transferència de diners de l’Estat quan s’assoleix la majoria d’edat, on és més important intervenir, i va condicionada a un projecte vital. Hi ha una enorme controvèrsia en la literatura econòmica sobre quina ha de ser aquesta suma, que va des dels 120.000 euros que l’economista Thomas Piketty té en els seus càlculs, fins a d’altres més modestos, que s’acosten als intents que hi ha hagut en el món d’aplicar aquesta mesura, al voltant de les 30.000 lliures. 

Malgrat tot, amb això no n’hi ha prou. Ha d’anar acompanyat de polítiques de major progressivitat dels impostos perquè aquells que guanyin més paguin més. És necessari mirar la desigualtat des de tots els seus angles, per exemple, regulant també el mercat immobiliari o reflexionant sobre si el nostre model productiu, basat en el turisme i els serveis, és l’òptim. 

Quin impacte tindria en els joves, aquesta herència universal?

Segons un estudi de Pedro Salas-Rojo, el 65% de les desigualtats d’Espanya deriven de manera directa de l’efecte de les herències. És a dir, el 65% de les desigualtats d’Espanya són per qüestions que no són merescudes, perquè ningú mereix l’herència que rep dels seus pares. A partir d’aquí, des de Future Policy Lab hem plantejat propostes com augmentar la progressivitat per corregir aquest tipus de desigualtats. A més a més, considerem que tots els joves, pel fet de ser ciutadans, han de rebre una herència que sigui equivalent, com a mínim, a la necessària per poder iniciar un projecte de vida. 

Tenim un sistema de benestar que ha oblidat bastant els joves. No soc partidari de plantejar el debat intergeneracional de “joves contra gent gran”, crec que és un marc erroni, però sí que penso que el nostre model de benestar tracta molt bé a la gent gran i bastant malament els joves. Això té a veure amb realitats de l’economia política. Els polítics es preocupen més pels grups políticament més mobilitzats que, en aquest cas, sol ser la gent gran. Si els joves estiguéssim més compromesos, potser les coses serien diferents. 

Com es finançaria?

Aprofundint en la progressivitat del sistema impositiu espanyol. Piketty té una sèrie de simulacions que, més o menys, indiquen a quins trams s’hauria d’arribar per aprofundir aquesta progressivitat per arribar a aquesta herència universal que proposa. Crec que és necessari recordar que al Regne Unit i als EUA arriben a tipus marginals del 90% en impostos a la renda, que ens recorden que mantenir una progressivitat radial no és una cosa impossible, ja que ha passat en països que és poc probable que siguin comunistes.

D’altra banda, es finançaria a través d’un altre tipus de pujades d’impostos, sobretot en els més rics. A Espanya hi va haver una retallada en l’impost de societats que també va fer que els més rics paguessin menys. Nosaltres proposem aprofundir en aquesta progressivitat per poder recaptar més i invertir on fa més falta, per exemple, en els joves. 

Com s’estableixen els projectes de vida que són legítims i els que no?

Això seria una qüestió que el legislador hauria d’establir. La idea de fons és, simplement, que no pots rebre 20.000, 50.000 o 100.000 euros per quedar-te a casa teva, no fer res, gastar-te’ls i després tornar a trobar-te en una situació difícil. La idea és que aquesta quantitat de diners s’inverteixi en alguna cosa, que sigui una sort de beca vital per poder dur a terme el teu projecte i tenir, com a mínim, un intent. Seria un bon primer pas en aquest país, on molta gent ni tan sols té una oportunitat. 

Per què herència universal i no, per exemple, renda bàsica universal?

Encara que no soc expert en la renda bàsica universal, no en soc particularment favorable, ja que fan falta quantitats molt grans de diners per finançar-la que podrien desmantellar qualsevol altra prestació social. Per això no ens ha de sorprendre que molts llibertaris de dretes siguin molt partidaris de la RBU. Per ells, la proposta va lligada amb el desmantellament de l’educació gratuïta i la sanitat pública. Sé que la major part dels defensors de la RBU a Espanya no defensen això, però s’ha de tenir en compte per quin motiu aquesta proposta sedueix a molta gent.

“Nosaltres proposem aprofundir en aquesta progressivitat per poder recaptar més i invertir on fa més falta, per exemple, en els joves.”

També em fa sorgir altres preguntes: Què passaria si molta gent percep que una gran part de la població no treballa? Què passaria si hi ha una mena de moral hazard (risc moral), on molta gent té la sensació que treballa perquè molta altra gent no treballi? A mi em fa respecte pensar que es podria arribar a una situació en què la gent es “cansaria” de pagar impostos perquè tindrien la sensació d’estar, bàsicament, finançant les vacances dels altres…

Una herència universal és una cosa molt més vendible: no estàs donant una suma a una persona perquè en faci el que vulgui, sinó que l’estàs donant per un projecte. I, una altra vegada, no és una transferència que es doni durant tota la vida: és una mena d’oportunitat única quan es fan 18 anys per fer el que es vulgui, però a escala de projecte. 

Pot ser que molta gent amb 18 anys no tingui les idees clares, sigui per falta de maduresa o per altres circumstàncies. No podria ser que moltes vegades fos una inversió “al buit”?

Hi ha molt debat al voltant d’això, i hi ha propostes que assenyalen els 25 anys com l’edat idònia. Jo continuo pensant que l’ideal serien els 18 anys pel simple fet que quasi tothom comença els seus estudis superiors a aquesta edat. És probable que hi hagi una manca de maduresa, però a causa del fet que molta gent s’incorpora aviat al mercat de treball i molta gent necessita aquesta quantitat per poder realitzar els seus estudis d’una manera més segura, em sembla una bona edat. Si assumim que als 18 ja es pot votar, lluitar pel teu país o viure de manera completament autònoma segons la llei, també es pot realitzar aquesta transferència. Com més tard arribi, més es continuen multiplicant i arrossegant aquestes dificultats. Tot i això, és un debat obert. 

Anem en la bona direcció en la lluita contra la precarietat juvenil?

És una pregunta complicada perquè, evidentment, hi ha elements que milloren i d’altres que empitjoren. Un dels grans problemes que viuen els joves actualment és l’accés a l’habitatge, i això no sembla que hagi de millorar si els polítics no duen a terme polítiques ambicioses i holístiques que tractin tots els aspectes: la regulació fiscal, la penalització dels habitatges buits, la desmercantilització de l’habitatge, etc. 

Hi ha una altra tendència que observo amb cautela. Viurem una altra crisi? La resposta que han donat els bancs centrals a la inflació ha estat pujar els tipus d’interès en comptes d’apostar per altres mesures com, per exemple, polítiques de l’oferta que passin per la inversió pública en energies renovables. Després de veure el que ha passat al Silicon Valley Bank i, espero equivocar-me, pot ser que ens trobem davant el començament d’una nova crisi financera. Seríem la primera generació a viure tres crisis. 

No obstant això, també hi ha motius per ser optimistes. Tenim la sort de tenir un govern que es preocupa de manera genuïna per les condicions del mercat laboral del nostre país. No vol dir que els anteriors no ho fessin, però aquest govern, sens dubte, està prioritzant aquest mercat. Evidentment, això té molt a veure amb els equilibris polítics dins de la coalició de govern. Alguns dels motius per alegrar-se respecte a la lluita sobre la precarietat són: l’Ingrés Mínim Vital, malgrat tots els seus problemes, les pujades de l’SMI i la reforma laboral. 

Crec que aquests avanços que s’han anat produint en qüestions de drets socials i laborals en aquest govern són un motiu d’esperança i també la demostració que si els joves i el conjunt de la societat es mobilitzen i voten és possible canviar la realitat econòmica d’un país.

Entrevista realitzada per Laura Hurtado i Luca Moret