Traumes de monolingüe

Bon dia. Eskerrik asko. Ata logo. Hi ha persones que amb aquestes paraules se senten atacades, i no perquè siguin cap insult, sinó perquè no estan formulades en espanyol. «Com pot ser que, si hi ha una llengua comuna que parlem i entenem tots, decideixin fer-me la punyeta parlant un idioma que no acabo de saber?», es pregunten. Ells, capficats com estan en el mantra de «en castellano, que así nos entendemos todos», deixen de fer l’esforç per entendre els seus interlocutors. Aquest egoisme és conseqüència de la superioritat que té la llengua espanyola arreu del món respecte al català, l’euskera o el gallec, entre d’altres.

Ara bé, tot i la seva posició forta, aquestes persones tenen els seus propis traumes. El primer ja s’ha mencionat: es pensen que fem servir la nostra llengüa per excloure’ls, com si ells fossin els protagonistes de la vida de tothom que els envolta. No veuen que hi ha més món lingüístic més enllà del castellà, perquè no veuen els idiomes minoritaris com a idiomes, sinó com a molèsties conservades de manera artificial per tres il·luminats que han volgut retenir una reminiscència poc profitosa del passat de la seva regió.

Cartell polèmic a Sanxenxo (Galícia), col·locat per part de l’associació “Hablamos Español” amb l’objectiu de reivindicar la identitat espanyola de la localitat malgrat el descontentament social per part dels habitants, que es posicionen a favor del topònim en gallec. Ramón Leiro / La Voz de Galicia

Un altre trauma dels monolingües espanyols és el sentiment d’inferioritat que tenen respecte a les llengües emprades internacionalment. Així doncs, per una banda, el dialecte castellà és prou important a Espanya com per ser l’amo i senyor del panorama lingüístic, però, per altra banda, no deixa de ser un subordinat a la resta de dialectes de la mateixa llengua i als idiomes d’ús universal. En definitiva, el castellà seria aquell cap de secció que és extremadament cruel i exigent amb els treballadors que té per sota (com el gallec o l’euskera) però alhora és la persona més amable i atenta amb el cap general de l’empresa (com per exemple, l’anglès).

Efectivament, aquestes persones que menyspreen les llengües minoritàries, com bons pilotes del cap anglosaxó que són, veuen un fet totalment positiu que s’ensenyi anglès a tots els nivells acadèmics al llarg i ample del Regne (que està la mar de bé, no ens enganyem), però no es poden imaginar que, per exemple, un noi d’Extremadura tingui l’opció d’estudiar euskera a l’institut. Això, però, també és culpa de les institucions públiques, que no destinen prou recursos a una cosa tan bàsica com que qualsevol persona d’Espanya pugui accedir a l’aprenentatge dels idiomes cooficials des de qualsevol part del territori.

Si qualsevol espanyol pogués estudiar qualsevol dels idiomes que es parlen a l’Estat, amb seguretat el nombre de traumatitzats (i de monolingües) descendiria considerablement.

Segons el diari El País, un 80% de les Escoles Oficials d’Idiomes de l’Estat Espanyol no tenen oferta de les llengües cooficials minoritàries, i les que sí que hi ofereixen cursos solen estar dins o molt a prop de les comunitats autònomes d’on són originaris aquests idiomes. Si qualsevol espanyol pogués estudiar qualsevol dels idiomes que es parlen a l’Estat, amb seguretat el nombre de traumatitzats (i de monolingües) descendiria considerablement.

De totes maneres, els bilingües espanyols també tenim els nostres propis traumes. Per exemple, tenim el mal costum de canviar a l’idioma de todos quan intuïm per l’aspecte del nostre interlocutor que no és d’aquí, cosa que voreja el racisme. També solem mantenir guerres fratricides (i fins i tot civils) entre nosaltres, com és el cas de la voluntat de les institucions del País Valencià de separar el seu dialecte del paraigua de la llengua comuna. A més, tendim a pensar que la nostra situació és la pitjor possible quan hi ha altres llengües dins d’Espanya que, per no tenir, no tenen ni el rang de llengua cooficial, com és el cas de l’asturlleonès, l’aragonès o l’aranès.

Com es pot veure, ningú està lliure de trauma, però amb paciència, esforç i voluntat les ferides es poden tancar i es pot crear un clima molt més sa per a totes les cultures lingüístiques d’un país tan ric en aquest aspecte com és Espanya. La pregunta és, s’està disposat a canviar per millorar la convivència de tothom?