Noces d'argent i vides al mar

Els meus avis han marxat de creuer pel Mediterrani. Celebren el seu vint-i-cinquè aniversari de casats. La meva àvia explica que l’experiència és espectacular: després de tants anys per fi poden fer realitat un dels seus somnis. Noto com l’emoció li puja per la gargamella quan ens parla sobre la sensació de navegar entre les relaxades ones de la Mediterrània mentre la nau fa cap a Siracusa. Se’m fa inevitable pensar en el trajecte i em ressona al cap el nom de Lampedusa, que ha tornat a ser notícia.

Es tracta d’una zona que viu dues realitats: la dels turistes que hi van a visitar ruïnes romanes i la de les persones que hi arriben per visitar drets humans —i si els ho permeten, quedar-s’hi per tenir una vida millor—. El flux d’estrangers és desbordant, tant d’una banda com de l’altra. Europa respon davant aquestes problemàtiques amb mesures tèbies i mitges tintes que només perjudiquen un d’aquests dos grups: les persones migrades. A banda de jugar-s’hi la vida navegant en pasteres, es veuen amenaçades per les polítiques anti acollida de Meloni, en resposta a les quals Von der Leyen prefereix callar i pagar. Mentrestant, els visitants que busquen oci campen al seu aire amb les mínimes restriccions. 

Un circuit que no agrada tant als turistes és el de creuar el canal de la Mànega per mar. Les embarcacions improvisades són un recurs que cada cop fan servir més els que es veuen obligats a fer-ho. Aquest estiu les propostes de Sunak per frenar el flux migratori han arribat al límit: fins i tot ha posat a navegar una presó flotant. Les mesures no només són disfuncionals, sinó que atempten greument contra els drets humans tal com es faria en un règim totalitarista. Suposo que és una de les conseqüències de la situació actual al continent: s’han tornat a posar de moda els anys trenta a la política europea.

Refugiats intenten atracar a l’illa grega de Lesbos durant la tardor de 2015, època en què 300.000 persones van creuar l’estret de Mitilene per arribar a Europa. Aquesta crisi migratòria va carregar la mort de més de 2.600 vides. Ggia / Wikimedia Commons

El pitjor de tot plegat és que la ciutadania resta impassible respecte aquesta crisi migratòria i els plans de xoc que els governs estan executant. Sembla que després de tantes dècades la frivolitat d’aquestes mesures s’hagi apoderat dels nostres sentiments. Però si m’aturo a pensar-hi, és atroç que les aigües que han solcat els meus avis aquests dies s’hagin empassat les vides de tantes persones. I el que és més colpidor: que ni ells, ni jo, ni ningú entenguem la gravetat real i la cruesa d’aquesta situació.

En aquest tipus d’escenaris sovint es recorre a assenyalar responsables. Abans ja he mencionat que la Unió Europea respon a la crisi amb grans inversions de diners públics perquè altres facin la feina bruta. El Regne Unit, que juga a la seva pròpia lliga, és molt més gràfic i vol tractar les persones migrades com a delinqüents. Aquest esforç per impedir que les refugiades arribin a terra europea va més enllà d’evitar tutelar-les i proporcionar totes les seves necessitats. Trobo que l’objectiu final és el mateix: continuar dibuixant i redibuixant la divisió entre el nord i el sud global.

El Mediterrani s’ha convertit en aquesta línia; en la barrera de contenció que separa dues dimensions que coexisteixen. Un «primer món» consumista i un «tercer món» productor. Dit d’una altra manera, Europa necessita que hi hagi mà d’obra barata —en condicions d’explotació o esclavitud— perquè continuï funcionant la voràgine de la societat de consum. Europa, en definitiva, necessita que aquesta mà d’obra estigui condemnada a viure la seva pitjor vida perquè nosaltres puguem gaudir de la festa del capitalisme. Aquest esquema mundial no me l’invento jo, l’exposa la teoria del sistema-món.

Europa necessita que aquesta mà d’obra estigui condemnada a viure la seva pitjor vida perquè nosaltres puguem gaudir de la festa del capitalisme.

Sovint, la visió eurocèntrica interpreta l’Àfrica i el Pròxim Orient com uns territoris inerts on no hi ha res més que misèria i guerra. Però el cert és que aquestes zones també pateixen canvis —i, en alguns aspectes, s’hi estan desenvolupant transformacions crítiques—. Diversos estats d’arreu del continent africà afronten un augment demogràfic colossal. Alguns estats plantegen, fins i tot, construir ciutats del no-res amb totes les comoditats i encabir indústries tecnològiques a l’economia. Un nou paradigma que oblida cada cop més les classes treballadores que es veuen obligades a marxar per poder viure —i no pas sobreviure—. El Senegal n’és un clar exemple. S’hi està alçant tota una urbs futurista quan la nacionalitat senegalesa va ser de les més presents d’entre les persones sol·licitants d’asil a Lampedusa el setembre passat. Uns estats que aspiren a créixer i fer-se un lloc entre les economies de primer ordre, però que acaben per extorsionar la seva gent i l’expulsa de casa seva.

Els meus avis ja han tornat del creuer pel Mediterrani. Celebraven el seu vint-i-cinquè aniversari de casats. 124.000 persones s’han vist forçades a migrar cap a Itàlia aquest any davant d’una societat polaritzada que no en fa cas. I ningú fa res.