L'imperi romà de les dones és el nostre propi cos

Actualment, les dones comencen a sentir-se insegures amb el seu cos i pensen a perdre pes per primera vegada entre els 8 i 9 anys, és a dir, quan encara són unes nenes. Hi ha estudis que afirmen que més del 70% de les dones han fet dieta alguna vegada.

Realment s’hauria d’encendre una alarma en el nostre cervell quan el girl dinner es converteix en una competició entre les noies per mostrar qui fa l’àpat més reduït. En comptes de transmetre la positivitat corporal i bones conductes alimentàries, ens trobem amb tendències a les xarxes socials que animen a restringir els àpats i a acceptar aquest odi estès cap a la diversitat de cossos.

Això va lligat al fet que cada vegada tenim accés a les noves tecnologies més joves i comencem a consumir aquest contingut tòxic quan ni tan sols el nostre pensament o la nostra personalitat s’han acabat de desenvolupar. Són noies ingènues, usualment amb una autoestima baixa, les qui es creuen tot el que els apareix al feed d’Instagram o a la for you page de TikTok. Això vol dir que poden arribar a seguir dietes extremes sense cap mena de supervisió perquè una influencer els ha dit que així se sentiran millor o es veuran més guapes.

Ara bé, aquest fenomen no s’atura aquí, ja que a part de consumir aquest contingut també en formem part. Pengem fotos constantment en què ens veiem primes i per tant atractives per rebre likes i sentir l’aprovació de la gent, i sempre comparant-nos amb les de la resta, sobretot de les suposades influencers, que irònicament només ens influencien cap a trastorns de la conducta alimentària. 

Segons un estudi del 2019, els i les adolescents que només consumeixen mitja hora diària de xarxes socials poden desenvolupar trastorns psicològics com l’ansietat, la depressió i l’anorèxia.

Cada vegada hi ha més filtres a les xarxes socials que permeten modificar totalment la cara: ens podem posar rosses, els ulls blaus, fer-nos els llavis més gruixuts i tapar-nos els granets i les ulleres, fins al punt que ens acostumem tant a veure’ns amb aquesta versió perfeccionada de les nostres faccions que és inevitable sentir-nos insatisfetes amb la nostra cara real i les nostres imperfeccions. Com a resultat, reduïm el nostre valor a l’aparença física i alimentem una obsessió per agradar i ser desitjables.

És trist pensar que aquests ideals no només ens són imposats per la societat sinó que nosaltres mateixes els retroalimentem. Desafortunadament, la nostra societat està organitzada de manera que tractarà molt millor una noia rossa, prima i alta que algú que no tingui la “sort” de tenir aquests trets que defineixen la bellesa avui en dia. Podem parlar del pretty privilege fent broma, però és una realitat.

I és que quantes vegades ens hem sentit dir “què guapa, tan prima, tant de bo tenir el teu cos” quan tu o algú del teu voltant perd uns quilos. O la de vegades que hem sentit a parlar de l’operació biquini, aquell malson quan t’adones que s’acosta l’estiu i estaràs exposada a tothom, i si has guanyat pes durant les festes de Nadal, ja et pots assegurar de perdre aquests quilos de més abans que la gent pensi “pobra, deu estar passant una mala temporada”. I és que hem arribat al punt que l’estètica està totalment lligada a l’èxit.

Quina coincidència que totes les models del món de la moda siguin rosses, altíssimes i sobretot, anorèxiques. La gran cadena de llenceria Victoria Secret va escollir l’espectacular supermodel Barbara Palvin, que mesurava 1,75m i pesava 55 quilos, com a la seva model “curvy” i ella mateixa va acceptar públicament que no es considerava grassa però que no estava tan prima com abans, cosa òbvia, ja que totes patim modificacions corporals de manera natural al llarg de la nostra vida.

“Potser seguirem el patró esperat, però estarem deprimides i ens perdrem a nosaltres mateixes en el procés.”

S’està tractant com un trauma o una desgràcia no tenir el mateix cos que als dotze anys, quan encara no s’havia acabat de formar com a dona. Com se suposa que ens hem de sentir bé amb els nostres propis cossos, si aquests són els estàndards i no s’obliden de recordar-nos-els ni un sol dia? Ens fan voler assolir aquest model perfecte amb unes talles predeterminades, però a cost de què? De prendre mesures exagerades i posar en risc la nostra salut? I que ni així ens acabem de sentir millor amb nosaltres mateixes ni acceptades per la societat? Perquè, com sabem, mai és suficient. Potser seguirem el patró esperat, però estarem deprimides i ens perdrem a nosaltres mateixes en el procés.

Arriba el moment en què fer el canvi d’armari o anar a comprar roba ens suposa un trauma. En el cas d’Inditex, moltes amigues m’han vingut preocupades perquè, en emprovar-se pantalons, casualment les seves cuixes no paraven de créixer, quan realment el que passava era que cada vegada el tallatge disminuïa més. Un altre cas és el de la marca Brandy Melville, que té un sistema de talla única en què només caben noies amb una XS. Això demostra que el tallatge de la majoria de peces de roba de la indústria de la moda no tenen cap mena de sentit; sembla que vulguin que ens tornem boges i ens sentim malament si no ens queden bé els pantalons, perquè ens estan fent entendre que el problema el tenim nosaltres en lloc de la societat.

L’evolució dels cànons de bellesa durant la història ens dona un incís de la subjectivitat i l’absurditat d’aquests. On s’ha quedat l’ideal de les societats primitives en què les persones grasses simbolitzaven la fertilitat i el prestigi? On s’ha quedat la donna angelicata del renaixement amb els pits pronunciats i els malucs voluminosos? Ara, aquests ideals són impensables. 

Després de tot, només ens queda esperar que en un futur, més aviat pròxim que llunyà, les campanyes i la mentalitat “pro-ana” i “pro-mia” ens semblin prou retorçades com per deixar enrere tota aquesta superficialitat irracional i començar a valorar per fi l’heterogeneïtat que ens fa úniques.