Existir gràcies a una costella i un tros de fang

Més enllà de la reescriptura que puguem fer del mite bíblic sobre la creació d’Eva perquè jugui a favor nostre, si ens hi encarem i l’analitzem amb atenció, podrem veure que és un auguri. Un auguri de la quotidianitat que és “ser una noia”, el dia a dia d’aquells que dissonen d’Adam i la seva perfecta heterosexualitat. No vàrem néixer de les costelles de ningú, però si som qui som és només perquè elles hi eren abans per marcar-nos quin és el món estàndard i convertir-nos a nosaltres en l’excepció. Només arribem a ser Eva, Maria i Elisabet perquè abans han existit, sense adonar-nos-en, Adam, Jesús i Carles. 

Aquesta oposició no ha fet més que sumar de mica en mica granets de sorra a la gran muntanya de la Feminitat —em permetreu fer servir la majúscula per una institució que ens arriba més endins que qualsevol de les visibles. Un immens Everest que s’eleva com el punt més desitjable per una dona, però pel qual haurà de pagar amb la renúncia de qui era al peu abans de pujar. I així com la Feminitat es construeix com a excepció al món masculí, cadascuna de nosaltres és qui és d’acord amb aquesta. Mai serem nosaltres mateixes: ens faran ser qui som pel valor que tenim a la balança del gènere. I, el pitjor de tot és que no tenim ni veu ni vot per prendre aquesta decisió. 

“Quan ens maquillem, portem arracades… ens agradem més senzillament perquè als nostres ulls hi ha una mirada masculina.”

Bé, menteixo, la decisió fàctica de començar a pujar els esglaons sí que la prenem cadascuna de nosaltres, sí que és el meu (nostre) cervell el que llança l’ordre de depilar-se, maquillar-se, agafar certa roba de l’armari… Però per què hem arribat fins aquí? Quan reflexionem sobre per què vàrem començar a dur arracades, a maquillar-nos… la resposta senzilla és dir que “ens agrada”, i que així “ens agradem més”. Ens agradem més senzillament perquè als nostres ulls hi ha una mirada masculina. I és aquesta la que pren les decisions, perquè a banda d’existir a partir d’allò masculí, existim per a ell. Podrem fer totes les bromes que vulguem sobre com ens encanta la validació masculina i ens fa fer bajanades per nois que no valen la pena, però el jutge més sever en validació masculina el duem a sobre a tothora. Ens avancem al que diran i tapem ràpidament la dissidència a la Feminitat per evitar la represàlia social. Si només existim d’acord amb la nostra Feminitat, deixar de tenir-ne és deixar d’existir. 

Així doncs, l’existència femenina existeix per a i gràcies a la mirada masculina. Tant és així que ni tan sols el lesbianisme t’allibera de la necessitat de validació masculina. Perquè no es tracta de les nostres pròpies relacions afectives, sinó de com som valorades. La valoració masculina no ve del noi pesat que t’envia focs per les stories, sinó dels ulls de totes i cadascuna de les persones que et perceben. La nostra sexualitat no se n’escapa; la gravetat del lesbianisme per la societat no està tan sols en l’interès entre dones, sinó, sobretot, en l’expulsió de l’home del paper protagonista. 

Així es construeix l’heterosexualitat com a norma, fins i tot dins del mateix col·lectiu LGTBIQ+. Segons un estudi de Pew Research del 2015, tan sols un 9% de bisexuals tenien una parella del mateix gènere davant del 84% que en tenen de l’oposat. No és d’estranyar que sorgeixin mems com el de les noies bisexuals que tot i que els hi agradin més les noies, curiosament sempre acabin amb nois. Nois descrits amb èmfasi en les seves característiques “femenines” —golden retriever, carinyosos i atents i cabell llarg—, però nois, al cap i a la fi. Perquè podrem temptejar amb el lesbianisme, però sempre que el noi protagonista torni al final de la pel·lícula.

Tik Tok evidencia aquest feminisme entorn a la figura masculina.

Quan a TikTok i Twitter sorgeixen mems amb la idea d’un «girl dinner», les «girl maths» o simplement les ties xules, més que reivindicar una suposada feminitat feminista i moderna que ens permet existir sense la figura de l’home, no fem més que reforçar-la i deixar clar que les «math» sense qualificatiu són les normals, les que existeixen per defecte, sobre les que tota la humanitat hi ha construït damunt. Un refugi que fa servir com a defensa les mateixes cadenes que ens han coartat es converteix ràpidament en una trampa. I és que la trampa principal del patriarcat és deixar-nos convençudes que tot és la nostra decisió, fins i tot convertir-nos en advocades del que ens obliga indirectament a ser-ho. Però, com que és tot el que tenim i tot el que som, ens hi aferrem com si fos l’última armilla salvavides. Quan tens el jutge dins dels ulls, no és necessària cap policia que faci complir les lleis de la Feminitat.