És el discurs, estúpid!

El meu pas per la Universitat Hebrea de Jerusalem, ara fa tres anys, em va obrir els ulls sobre com el biaix, fins i tot dins del món acadèmic, pot alimentar discursos que configuren l’opinió pública de les masses.

Recordo els assajos que havíem d’escriure a l’assignatura Israel and International Law. L’enunciat ens demanava: “argumenteu que Israel NO ha violat el dret internacional”. Dit i fet, al llarg del semestre un exèrcit d’estudiants ens esforçàvem a justificar que els bombardejos israelians sobre el Sudan el 2009 eren legals o que l’ús de fòsfor blanc a Gaza no contradeia el dret internacional. Aquests exercicis no promovien una reflexió crítica de l’ètica, simplement una defensa jurídica de l’Estat d’Israel. D’aquesta manera, subtilment, es construeix un relat, un discurs i una moral social (no crítica).

Aquesta anècdota pot semblar banal, però amaga un trencaclosques sociològic interessant. En aquest article vull destacar les contradiccions que es produeixen en el discurs institucional en certs contextos, de la influència dels mitjans de comunicació en la formulació de discursos i com l’agenda-setting dels governs pot paralitzar l’acció col·lectiva de la societat civil. Ho faré prenent com a cas d’estudi el
conflicte israelià-palestí.

Diaris britànics informant sobre les “decapitacions” de Hamàs a quaranta nadons, una informació susceptible de ser falsa

En primer lloc, cal comparar la resposta dels governs en diversos escenaris per establir simetries entre casos. S’ha escrit sobre el discurs de les institucions europees vers la guerra russo-ucraïnesa, però s’ha aprofundit poc en el vessant micro del conflicte, en la resposta dels consistoris municipals i supramunicipals catalans en relació a la qüestió ucraïnesa. L’inici del conflicte l’any 2022 va provocar una resposta institucional immediata. En pocs dies, s’aprovaren mocions, s’establiren punts de recollida de materials de primera necessitat i s’agilitzaren els processos d’acollida de refugiats, entre d’altres.

D’altra banda, més d’una setmana després de l’escalada del conflicte a la Franja de Gaza, el Programa Mundial d’Aliments de l’ONU alertava de “l’estat crític” de l’abastiment de queviures a la zona. Tot i la crisi humanitària sense precedents a la regió, el canvi de posicionament de les altes instàncies europees respecte el conflicte de l’Orient Mitjà ha dificultat la reacció dels nivells de govern inferiors, mancats de directrius i d’un discurs consensuat, coordinat i unitari.

En segon lloc, els mitjans de comunicació poden influir en com es presenta una història (framing). La Comunitat Palestina Catalunya ha publicat una anàlisi del discurs a partir de notícies de la televisió pública catalana que mostra biaixos en el llenguatge emprat. Per exemple, les notícies diferencien entre “víctimes israelianes” i “morts palestines”, assumint que la mort de palestins no ha estat resultat d’un atac, sinó que aquestes persones senzillament han deixat de viure. Això, tot i ser absurd, contribueix a reforçar un relat i a deshumanitzar certs individus o col·lectius.

“Diferenciar entre ‘víctimes’ i ‘morts’ contribueix a reforçar un relat i a deshumanitzar certs individus o col·lectius.”

En darrer lloc, tal com assenyalen Shearer o Howlett, l’agenda-setting dels decisors polítics forma part de la formulació de discursos. Ursula von der Leyen, presidenta de la Comissió Europea, piulava just després dels atemptats terroristes de Hamas que “la Unió Europea reconeix el dret d’Israel a defensar-se”. Dies més tard es reunia amb Netanyahu i reafirmava la seva postura. En menys d’una setmana, el
discurs històricament conciliador de la UE vers el conflicte a l’Orient Mitjà havia canviat radicalment.

Aquest canvi de posicionament ha legitimat la parcialitat de les autoritats respecte les dues parts i ha propiciat que en diverses ciutats franceses i alemanyes les manifestacions en favor del poble palestí hagin estat restringides i reprimides. A les escoles alemanyes s’ha prohibit el mocador palestí o lluir insígnies pro-palestines.

Segons Donatella della Porta, a més de la coacció, quan els governs decideixen ometre o minimitzar la informació rellevant o crítica sobre determinats temes, poden mantenir la ciutadania en l’obscuritat. Això dificulta que la societat civil pugui mobilitzar-se i prendre decisions informades sobre qüestions importants. En l’obra Social Movements, Political Violence, and the State, della Porta investiga com
l’Estat respon als moviments socials, ja sigui amb polítiques de repressió, concessions o altres formes d’interacció.

Sembla que, finalment, el discurs europeu ha abandonat els palestins. Karl Marx deia que el poble que n’oprimeix a un altre no pot ésser lliure. Veurem quin serà el preu a pagar per la traïció als suposats valors democràtics europeus.