L'ampliació de l'aeroport, a debat

Fa unes poques setmanes una majoria de catalans presenciàvem atònits com, d’un dia per l’altre, com quan a un nen li has promès una joguina per Reis i, finalment, li regales carbó, el Govern d’Espanya es desentén de l’oferta d’ampliació d’una de les pistes de l’aeroport del Prat que havia fet prèviament. Es desentén per la “manca de suport suficient” que aquesta obra estratègica suscita entre la classe política catalana i, especialment, barcelonina.

Més enllà del sainet patètic entre els socis de govern a la Generalitat —recordem que Junts hi està a favor i ERC en contra, de la postura reaccionària de l’alcaldessa de Barcelona envers la qüestió i del maquiavel·lisme i manca de compromís real al qual ja ens té acostumats el Govern d’Espanya—, em centraré en aquest article a argumentar per què Catalunya i Barcelona han perdut una gran oportunitat i, per tant, per què estic a favor de l’ampliació de l’aeroport del Prat.

En primer lloc, d’ençà de la celebració dels Jocs Olímpics a Barcelona el 1992 que el Govern d’Espanya no havia fet a Catalunya una oferta d’inversió en una obra de la magnitud dels 1.700 milions d’euros que AENA ha estat disposada a invertir en l’ampliació de la pista de l’aeroport. Ara que hi havia el compromís que tants anys havíem esperat, ens trobem amb una classe política incapaç d’estar a l’alçada de la responsabilitat i el compromís de portar el país cap al progrés i el creixement. Recordem que un 66% dels catalans s’hi mostren a favor, segons les enquestes.

En segon lloc, si volem que Barcelona sigui un pol d’atracció de talent, capital i desenvolupament, a l’alçada de les grans capitals europees amb connexions aèries intercontinentals, no té sentit que ens oposem a disposar de més eines per ser més competitius i oberts al món. Si Catalunya vol aprofitar el dinamisme i la potència que té i projectar la nostra capital al món tampoc té sentit que es freni el seu potencial. No té cap sentit que ens queixem que l’aeroport de Barajas fa ombra al del Prat i que, quan tenim l’oportunitat d’anivellar la diferència, preferim la queixa a la solució.

“El que no té sentit és que per protegir La Ricarda, una finca privada a la qual només s’hi pot accedir amb el permís dels propietaris, haguem de frenar el potencial de tot un país.”

En tercer lloc, Catalunya disposa d’un patrimoni natural ric i abundant. Aproximadament la meitat de la nostra superfície es troba coberta per massa forestal. Els catalans hem demostrat com la protecció i preservació del medi natural és compatible amb el desenvolupament econòmic. Una natura protegida i ben mantinguda i, a la vegada, un país ric i pròsper són el millor llegat que podem deixar als nostres fills. El que no té sentit és que per protegir La Ricarda, una finca privada a la qual només s’hi pot accedir amb el permís dels propietaris, haguem de frenar el potencial de tot un país.

En definitiva, l’actitud dels principals detractors polítics de la inversió —ERC, els Comuns de l’Ada Colau i la CUP— és digna de la tragicomèdia de Lope de Vega El perro del hortelano, el qual ni come ni deja comer. Aviam si som capaços de fer-los entendre que si no volen menjar, que no mengin, però que ens deixin menjar tranquils a la resta, els quals som majoria.

Hi ha marge a l’esperança.