No és un article més sobre l’Universitari (o sí)

Segons LinkedIn, fa un any i vuit mesos que soc presidenta de la revista l’Universitari. O directora, com vam canviar la denominació del títol farà uns mesos perquè s’ajustés més a les nostres aspiracions de ser un mitjà de comunicació com els grans, els de debò. LinkedIn també diu que això m’ha donat “capacitat de lideratge”, “dots en treball en equip” i, la que em fa somriure sota el nas, “empatia”. Clar que ho vaig escriure jo, però prèvia va haver-hi una cerca al Google en les línies de: “qualities to put in CV leadership position”.

Fa unes setmanes que entrevisto possibles nous membres per la revista i el dogma es va repetint: “Això quedarà molt bé al meu currículum”, diuen. És veritat. En demanar pràctiques, l’etiqueta d'”Àrea Editorial i Comunicació” que apareix al costat del meu nom a l’apartat “Nosaltres” al web va ser de les primeres coses que em va recalcar la meva antiga cap que li havien agradat d’“stalquejar-me” una mica per internet abans de trucar-me. Espero i desitjo que els nous als quals estem donant la benvinguda a l’equip aquestes setmanes, més que l’etiqueta a posar al LinkedIn o el renom d’haver estat a una revista quan els truquin per treballar a qualsevol lloc, puguin endur-se, i de veritat, les qualitats que fa temps em varen aparèixer per Google, sense saber que ja les tenia ben cultivades dins. 

La primera imatge en aparèixer a un article de l’Universitari, ara fa quatre anys [l’Universitari]

Però bé, cal que em disculpi per l’egocentrisme amb el qual he començat l’article. Pensar en l’Universitari, i més ara que acabo la carrera i en marxo, és pensar en com he crescut des que hi vaig escriure el primer article de la meva vida. Tot i que la meva opinió sobre el tema —l’òpera és una qüestió complexa— hagi canviat, li estaré eternament agraïda. Sents aquesta cosa egocèntrica de sentir unes papallones a la panxa quan saps que hi ha algú que et llegeix, els nervis quan l’envies a corregir esperant un comentari sobre el contingut —serà un “Enhorabona!” o un “Hi ha possibilitat de millora”?—.

Però no t’ho esperes i la millor sensació és llegir el comentari que ha deixat un tal Marc González a qui no coneixes —qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència— dient-te que has posat paraules al que feia temps que ell s’intuïa. Una setmana més tard, et creues amb l’amic d’un amic per les Aigües i t’atura per dir-te que coincideix amb tu, però et fa una reflexió en la qual no t’hi havies parat a pensar. Perquè el teu article té vida més enllà de la pantalla i algú t’explica que veure la pel·lícula de la qual has escrit perquè vas sentir que tothom havia de veure-la, efectivament li ha fet reflexionar i te’n recomana una per tu. 

M’agrada pensar que des de l’Universitari us animem a escriure perquè el debat sigui viu, perquè els articles prenguin forma dins els caps de persones que no heu conegut mai, perquè es parli per la universitat, del que vosaltres heu escrit.

Evitem la filosofia, tan presents dins l’acadèmia i el periodisme, de publicar simplement pel fet de publicar, per tenir una línia més al currículum, per poder dir “És que jo he escrit a (inseriu aquí el nom de qualsevol revista mitjanament coneguda entre els modernets de Barcelona)”. I us seré sincera, tot dins meu espera d’aquest article exactament el que estic criticant ara mateix: que algú m’escrigui per felicitar-te i que el meu pare digui “Està prou bé, no?”. Però m’agrada pensar que des de l’Universitari us animem a escriure perquè el debat sigui viu, perquè els articles prenguin forma dins els caps de persones que no heu conegut mai, perquè es parli per la universitat —de la cafeteria del 20 a Tallers— del que vosaltres heu escrit.

L’Universitari —i totes les associacions universitàries, agraïda estic per la seva feina— és una tasca de formiguetes. Cap a fora, pot semblar un elefant amb les idees clares i de peus a terra, però de ben a prop s’esfondraria sense totes les seves parts. Quan vaig començar a escriure aquest article animant-vos a escriure a la nostra casa, no esperava caure en sentimentalismes. Però no us podia parlar de l’Universitari si no us parlava de què ha sigut per a mi, si no us parlo de tots els membres que hi han anat passant al llarg dels anys; cadascú té la seva història. L’Universitari són moltes històries; els Versus, el 100 Montaditos d’Urquinaona, les correccions a última hora i assemblees a les colònies. I la vostra en pot ser una més.