Sempre ens quedaran els Estats Units

Si la universitat vol continuar sent el «temple del saber», s’ha de poder obrir al món. El coneixement no té fronteres i, per tant, la universitat tampoc n’hauria de tenir. Aquest és l’esperit amb el qual neix el programa Erasmus: qui tingui interès en altres cultures o maneres de treballar i fer acadèmia, les podrà descobrir de prop.

Aquesta idea inicial, però, s’ha desvirtuat. Com tot allò que es troba sota el sistema neoliberal, l’Erasmus s’ha convertit en un producte àmpliament publicitat per empreses especialitzades en esdeveniments per a estudiants internacionals, els països de destí i les mateixes universitats, que hi han vist una oportunitat per escalar posicions en els rànquings i per fer-se un nom. D’aquesta manera, l’oportunitat de l’intercanvi cultural s’ha convertit en la necessitat d’una «experiència» suposadament única, que podrem viure sigui on sigui que anem.

Pel mateix motiu, l’interès genuí en la ciutat de destí es torna irrellevant i queda substituït per l’atractiu que generen els estereotips que integrem a través de TikTok o del cinema. Deuen ser pocs els estudiants que venen d’Erasmus a Barcelona perquè els agradi l’obra de Mercè Rodoreda o perquè apreciïn la història de Catalunya i la nostra llengua —de fet, molts dels que arriben a Catalunya no saben quina llengua s’hi parla fins que hi són—. Venen a una ciutat internacional, de sol, platja, festa i gent oberta. Venen a consumir la imatge que els han venut de Barcelona, a viure durant sis mesos el que han vist a les xarxes, però rarament entren en contacte amb la vida local. No els interessa.

Estudiants a la concentració d’Erasmus Generation a Bucarest l’agost de 2023

L’Erasmus, però, no només és una oportunitat per conèixer la vida local, sinó que ens permet relacionar-nos amb gent de diferents llocs d’Europa, cosa que, sens dubte, és enriquidora. Gràcies a la globalització, cada cop ens sentim més propers als ciutadans d’altres països i tenim menys problemes a l’hora de relacionar-nos-hi, i en aquest sentit, els intercanvis d’estudis ens ajuden a acostar-nos-hi encara més. 

No obstant això, l’altra cara de la moneda és la pèrdua de trets culturals identificatius: hem adoptat una manera «neutra» de comunicar-nos, i la fem servir tant per a un finès com per a un cambodjà. La podríem definir com a “americanitzada”, segurament perquè tenim molt presents els marcs mentals americans i de seguida els percebem com a neutres arreu. L’exemple més clar és el de la llengua: l’anglès és l’idioma de tothom i de tot arreu. Més enllà d’això, tots els trets culturals que conservin els nostres amics internacionals segurament ja els devem haver vist en algun vídeo de cultural shocks.

Amb tot, no vull dir que l’Erasmus sigui infructuós per naturalesa com a intercanvi cultural, sinó que ho és en la majoria dels contextos. Per al món anglosaxó no caldria canviar res: en coneixem bé els valors bàsics, als quals ens hem adaptat o fins i tot adherit, i parlem anglès. Estem impregnats de la seva cultura i, activament o passiva, hi estem interessats. L’especificitat de la cultura anglosaxona no és tal, perquè d’alguna manera és la cultura universal.

“Per al món anglosaxó no caldria canviar res: en coneixem bé els valors bàsics, als quals ens hem adaptat o fins i tot adherit, i parlem anglès.”

El problema és que els intercanvis fora del món anglosaxó passen igualment dins del món anglosaxó. L’estil de vida Erasmus sol ser el mateix sigui on sigui que anem, així com les amistats que hi fem. Actuem de la manera «neutra» abans mencionada i restem indiferents a la vida local, tot i que vivim «experiències» que ens fan creure que no és així: igual que els estudiants que venen a Barcelona van a veure la sortida del sol a la platja nosaltres aniríem a veure la posta al castell de Ljubljana, però no faríem el que fan els eslovens igual que els estrangers aquí no solen menjar un entrepà en un bar de mala mort abans de sortir a una festa de barri.

Amb tot això tan sols vull dir que, tot i que l’Erasmus és una gran oportunitat per acostar-nos a maneres de veure el món —sobretot l’acadèmic, però no només— diferents de la nostra, potser abans de marxar hauríem de reflexionar sobre si realment estem interessats en el lloc on anem. Si no, correm el risc d’estar completament desconnectats de la realitat local, cosa que val la pena evitar si tenim en compte que podem gentrificar, fer augmentar el preu de l’habitatge o apropiar-nos d’espais populars. Si volem marxar fora costi el que costi, sempre ens quedaran els Estats Units.