Una Odissea

Tot i el títol hel·lenitzant d’aquesta crònica, permeteu-me deixar de banda el classicisme que em caracteritza —encara que només sigui una estona— per parlar-vos d’una Odissea poc clàssica, però molt humana.

A principis de mes, al Mercat de les Flors, cèlebre acròpoli de la dansa al nostre país, s’hi estrenava un espectacle que, partint de la base del títol de l’obra homèrica pretén reflexionar sobre la vida, la persona i l’experiència humana. La creació, coproduïda pels Teatros del Canal, és un espectacle ideat per la coreògrafa mataronina Maria Rovira —autora, entre d’altres, de la coreografia del film Yuli d’Itzíar Bollaín— juntament amb el compositor i intèrpret Eduard Iniesta, que aquest gener celebrava el 25è aniversari damunt dels escenaris. Quatre ballarines, quatre ballarins, els passos segurs de Rovira i els compassos de les composicions d’Iniesta són la recepta d’aquest tàndem perfectament complet entre la coreografia i la música, el so i el moviment, que convida l’espectador a ser testimoni del zenit de la bellesa humana.

“[…] pretén reflexionar sobre la vida, la persona i l’experiència humana.”

Una Odissea no és res més que un viatge, un cicle tancat. Un viatge que sovint presenta proves no gaire fàcils i que desafia els protagonistes de manera constant, però finalment acaba sent gratificant, amb l’arribada al destí esperat. En aquest cas, Rovira i Iniesta s’embarquen amb la tripulació de ballarins per fer plegats un viatge clos en nou cicles a través de la fragilitat, la por, l’amor, la corporeïtat i la trobada amb l’ànima humana.

Maria Rovira té una gran capacitat per destil·lar la simbologia del missatge que pretén transmetre i plasmar-la en moviments que sovint alternen la virulència tribal pròpia del folklore, fruit de la seva estada als principals ballets de l’Amèrica Llatina, amb la plasticitat de la dansa contemporània més clàssica i acadèmica. Per la seva banda, Eduard Iniesta s’estrena fent una composició per un espectacle de dansa que combina l’estridència de la música electrònica, el ritme de la percussió amb un maridatge harmònic entre la mediterraneïtat i els sons llatins, i un lirisme melòdic que ens recorda al moviment minimalista o les obres de Michael Nyman; sempre amb la presència del so de les cordes que Iniesta està tan acostumat a tocar.

Una imatge promocional d’Odissea

A les obres de la coreògrafa i el compositor, hi hem de sumar una posada en escena completament fosca i règia que alternava imatges dels mateixos ballarins que apareixien sobre l’escenari, especialment en els moments en què alguns d’ells interpretaven solos o passos a dos. Un conjunt de feixos horitzontals de llum blanca travessaven de punta a punta l’espai escènic, creant un joc de clarobscurs amb la blancor del vestuari que els intèrprets duien i les ombres que ells mateixos projectaven.

“[…] una posada en escena completament fosca i règia que alternava imatges dels mateixos ballarins que apareixien sobre l’escenari […]”

El públic, amerat del sentiment catàrtic propi d’un bon espectacle, va ovacionar llargament els intèrprets i els creadors, àdhuc creant una llarga filera de grupuscles de persones arrenglerades per felicitar els ideòlegs de la peça que acabaven de degustar.

Sens dubte ha estat un dels millors començaments possibles de la temporada d’enguany, i sincerament espero que la unió Rovira-Iniesta que s’ha forjat en la concepció d’aquest espectacle, d’aquest viatge, perduri molt temps i ens torni a oferir creacions tan delicioses com aquesta Odissea.