Deu anys són molts

El número 10, sempre ha representat molt el Barça i, si començo a comptar, l’agost del 2023, farà exactament deu anys que estic treballant d’aplegapilotes al Futbol Club Barcelona. Deu anys que, per molt que un no s’ho imagini, però passen volant. Deu anys durant els quals s’han viscut molt bones històries i també de no tan bones. La gent em pregunta: «Com t’ho has fet per treballar-hi?», «cobres gaire?», «m’hi podries “enxufar”? Jo també vull!»… Potser el que haurien de preguntar primer és: «Per què treballes d’aplegapilotes al Barça?».

Als setze anys, molta gent comença a treballar i, com que vinc d’una família que li costa arribar a final de mes, vaig començar a ajudar, encara que fos mínimament. Tinc uns familiars que treballen al club, i vaig aprofitar l’avinentesa per preguntar per alguna feina dins l’entorn (acomodador, agafant entrades, etc.) i em varen dir que ja veurien si me’n podrien informar. La sort va venir de cara, ja que en aquell moment unes empreses de treball temporal es van començar a fer càrrec dels treballadors de l’entorn del club, i em varen trucar perquè hi fes d’aplegapilotes.

“[…] vaig començar per poder ajudar els pares igual que tot adolescent que es posa a treballar a aquesta edat […]”

És curiós veure els partits del Barça al Camp Nou, passar de creuar-te amb els graciosos populars de torn als passadissos de l’escola a creuar-te amb personalitats com Thierry Henry, Alexia Putellas, Shakira o Ibai Llanos. No vaig entrar a treballar d’aplegapilotes perquè fos l’hòstia, ni per fer-me ric, ni per presumir davant de ningú —de fet mai m’hauria imaginat que m’hi contractarien—, vaig començar per poder ajudar els pares igual que tot adolescent que es posa a treballar a aquesta edat, no hi ha res d’especial ni cap misteri a resoldre.

Reflexiono sobre les coses bones que he viscut, conèixer companyes i companys excel·lents, tenir anècdotes curioses, guanyar títols (molts!): el triplet de Luis Enrique, la remuntada al PSG, les golejades al Madrid i l’ascens del futbol femení; de passar a jugar partits a un camp de la ciutat esportiva Joan Gamper a omplir el Camp Nou amb rècord d’assistència inclòs. Tot això i més són experiències que he viscut des del principi i, si bé no són oficialment mèrits meus ni pretenc apropiar-me de res —principalment perquè no soc ningú–, sí que jo hi he estat, sempre disposat, sempre present, sempre allà darrere fent la feina manada, ja fos posant lones i faldons, com col·locant córners a Dani Alves o Neymar Jr, entre altres.

“[…] l’ascens del futbol femení; de passar a jugar partits a un camp de la ciutat esportiva Joan Gamper a omplir el Camp Nou amb rècord d’assistència inclòs.”

Aquest és un breu repàs d’un estudiant que acabava l’ESO i s’encaminava cap a un grau mitjà, passant per un curs pont, un grau superior i que actualment cursa la carrera d’Història, que ha crescut treballant d’aplegapilotes al Futbol Club Barcelona. Ara és moment de començar a fer un pas al costat. Com he dit al principi, deu anys són molts, però passen volant.