L'extradició de Puigdemont, a debat

Fa poques setmanes l’opinió pública catalana va convertir-se en espectadora del seu propi espectacle. De fet, hauríem de replantejar-nos si algun dia ha deixat de ser-ho. La política, sovint, tendeix a convertir la realitat evident en una d’aparent, inutilitzant el públic elector.

Carles Puigdemont va marxar de Catalunya després de celebrar un referèndum il·legal i proclamar la independència. A partir de llavors, l’Estat, en la seva obligació de perseguir la comissió de delictes, va iniciar un procediment jurídic que, tot i haver arribat a tot arreu, no ha arribat enlloc. Així doncs, fa poques setmanes tots els mitjans es van fer ressò de la detenció de l’expresident català a Itàlia. Una detenció que, després de les formalitats judicials, va concloure amb la llibertat de Puigdemont. En resum, entre la detenció i la suspensió de l’ordre de detenció, els catalans van observar novament com es manipulava el prestigi de les seves institucions.

“És totalment incoherent que es vengui una innocència i s’abanderi una democràcia mentre es fuig de la Justícia.”

Efectivament, les nombroses detencions de Puigdemont arreu d’Europa no aporten més visibilitat a un moviment independentista que, refugiat en la perpetuació del victimisme, decau cada dia més. De fet, la imatge que es transmet és la d’un expresident que en comptes de seguir treballant es dedica a viatjar a la mateixa vegada que eludeix les seves responsabilitats jurídiques. És precisament aquí on es perd la credibilitat, indispensable per a qualsevol persona que opti per dedicar-se a la política. És totalment incoherent que es vengui una innocència i s’abanderi una democràcia mentre es fuig de la Justícia. També és totalment immoral fer abús de paraules tan dures i tan nocives per a la nostra història com ara “exili” o “represaliat” en referència al dinovè país més democràtic del món, per sobre de Bèlgica, Itàlia o França, entre d’altres.

“El que hauria de ser una senzilla extradició s’ha convertit en un malson per a molts ordenaments jurídics, […].”

En qualsevol cas, aquest debat va més enllà dels valors i la moral. És aquí on el dret internacional juga un paper sorprenentment poc rellevant. El que hauria de ser una senzilla extradició s’ha convertit en un malson per a molts ordenaments jurídics, que no entenen la complexitat de l’organització territorial de l’Estat ni tenen els fonaments jurídics equivalents. Això no demostra ni molt menys una derrota per a l’Estat. Tot al contrari, evidencia la necessitat de crear una jurisprudència comuna, que freni de facto tota burocràcia que impedeixi la fluïdesa en les relacions entre països europeus, sempre respectant el principi de no intervenció en la sobirania d’altres estats; principi que li sembla importar ben poc a gran part de la política catalana.

“[…] Puigdemont hauria de deixar de fer espectacle amb la política per tal que la democràcia i la llei puguin aplicar-se en base als principis de llibertat, igualtat i justícia.”

En definitiva, Puigdemont hauria de deixar de fer espectacle amb la política per tal que la democràcia i la llei puguin aplicar-se en base als principis de llibertat, igualtat i justícia. Només així podrem fer de la política una ciència menys tòxica i més efectiva. No solucionarem tots els problemes que orbiten sobre una política autonòmica tan complicada com la catalana, però almenys deixarem la ridiculització de la mateixa al marge.