James Bond: l’ocàs de l’home-màquina

“I was enjoying death”, responia James Bond a la cèlebre “Skyfall”, portant una barba de tres dies i recolzat a l’ombra. I de la mateixa manera que 40 anys abans naixia de la foscor el mite d’Indiana Jones, Bond ressorgeix de les tenebres per encarar una darrera i entortolligada missió.

El títol de la pel·lícula que va encetar el mes d’octubre, “No Time to Die”, indueix a pensar que s’escenificarà aquesta condició durant tot el metratge, on conviuen l’adrenalina i la pulsió emocional com ungla i carn. Els espectadors entrem a la sala amb predisposició per veure una carrera contra el temps, contra la mort i la finitud, com la lògica 007 ens té acostumats. I som testimonis d’això i molt més, en especial presenciant una sana voluntat artística que desitja obrir-se pas a l’epicentre de la maquinària procedimental del cinema d’atraccions.

“La posada en escena del cineasta Cary Fukunaga és eclèctica, d’un excés desbordant”

Ens retrobem per descomptat amb el mític heroi, el “hobbie” del qual és la resurrecció, però a qui l’arc de transformació en aquesta darrera actualització de les novel·les d’Ian Fleming se li ha posat estranyament bé. Encarem l’entrega de la franquícia amb el segell autoral més marcat, i que ve a remolc del Bond encarnat per George Lazenby a la insòlita i emotiva “On Her Majesty’s Secret Service”. La posada en escena del cineasta Cary Fukunaga és eclèctica, d’un excés desbordant, encomanant-se a una estilització i a una noció de bellesa visual que certifica la fi d’una altra era “bondiana”.

La pel·lícula sobreviu reinventant-se constantment i quan sembla que l’argument decau, aquesta torna a ascendir cap al cel com l’au Fènix. El tancament del cicle Craig està pletòric d’idees brillants, molt conscients del seu recarregament narratiu i estètic i amb una aparició estel·lar d’Ana de Armas com a contrapunt de l’estoïcisme de l’insigne protagonista.

En termes d’impacte i sorpresa, no es queda lluny Christoph Waltz, a qui li és atorgada una de les aparicions més intimidatòries de les cintes d’acció estrenades al llarg de les darreres dècades. Pel que fa a Hans Zimmer, el compositor encara roman a la cimera dels seus poders, havent composat també la banda sonora per l’altre gran “blockbuster” de la temporada: “Dune”, de Denis Villeneuve.

Per sobre de tot, “No Time To Die” esdevé un grandiós i èpic entreteniment que portava mesos endarrerint-se, i que amb la seva arribada instaura una nova i agraïda normalitat a les sales.