Ja he arribat a casa: la quotidianitat de la violència masclista

Surto de la universitat amb els meus amics. Són les 8 de la tarda, ens hem passat la tarda a la biblioteca. Un d’ells proposa que ens quedem a una terrassa; podríem fer unes cerveses i, si al final ens animem, sopar junts. Tots acceptem: és dijous i ens ve de gust descansar una mica.

Xerrem de tot: el Pau ens explica per què ho ha deixat amb la seva parella, la Laia ens ensenya la nova novel·la que està llegint i la Júlia explica quin és el pròxim acte de l’associació en la qual està involucrada. El bar tanca i decidim marxar cap a casa; la Júlia i la Laia viuen a Marina i se’n van juntes, i el Pau agafa amb mi el metro fins a Plaça Catalunya: (“quina sort, no he de fer el trajecte sola”, penso).

A Plaça Catalunya ens acomiadem. Dos minuts després ja estic a la meva línia. Són només quatre parades, em dic. És tard, dins del vagó hi ha molt poca gent. Noto la mirada d’un home que crec que ens estava seguint prèviament. L’ignoro. En aquests casos, diuen que el millor és evitar el contacte visual, i això faig.

“Són només quatre parades, em dic. […] Noto la mirada d’un home que crec que ens estava seguint prèviament.”

L’individu em comença a parlar; no sé ben bé què està dient-me, però puc intuir que són frases i opinions sobre el meu aspecte que no vull escoltar. Apujo la música; queden dues parades. L’home s’apropa; ara està assegut davant meu, encara és més difícil evitar la mirada. El que era una situació incòmoda ja s’ha convertit en una de molt violenta. M’aixeco quan el metro s’atura a la meva estació, em disposo a obrir la porta, noto la seva presència darrere: efectivament, m’està seguint. Baixo i no veig a ningú més. Aturo la música, camino ràpidament. L’home continua parlant-me. Noto la meva respiració accelerada; em costa agafar aire, no hi ha ningú de seguretat a l’estació, no sé què fer. Pujant per les escales em trobo a una noia que baixa de l’altra andana, l’agafo del braç molt fort i s’espanta. Li demano que faci com que em coneix, i amb la veu mig trencada li explico que ell m’està seguint. Ella m’agafa del braç.

Cada vegada que anem soles pel carrer, o agafem el transport públic o decidim no anar acompanyades estem pendents de què passarà. La nostra gran por no és que ens robi un desconegut pel carrer. Existeixen estudis que afirmen que més de la meitat de les dones a Catalunya i a Barcelona han patit assetjament al carrer.

Si no voleu anar a les estadístiques, pregunteu a les vostres amigues. Aquest article de la Berta Gómez Santo Tomás evidencia molt bé què va implicar per a les dones sortir de casa després de la pandèmia: mirades lascives, comentaris, persecucions i agressions. Tot això també és violència i aquest 25N, dia en contra de la violència masclista, cal plantar-hi cara, visibilitzar-ho i lluitar perquè s’acabi, com la resta de dies de l’any.

“La nostra llibertat està limitada pel comportament de l’altre, pel fet que un individu es cregui amb el dret d’utilitzar la intimidació i la violència contra nosaltres pel fet de ser dones i anar soles.”

La nostra llibertat està limitada pel comportament de l’altre, pel fet que un individu es cregui amb el dret d’utilitzar la intimidació i la violència contra nosaltres pel fet de ser dones i anar soles. És cansat viure amb por, és cansat haver de canviar de vorera i encara ho és més haver d’enviar sempre un missatge de “ja he arribat”.