«Movent persones»

«Movent persones» és un eslògan comú d’ empreses de transport que es dediquen a acomplir una ben simple, si bé important, escomesa: moure éssers humans del punt A al punt B. Se’ls demana, doncs, acomplir aquesta rellevant tal com expressa demanda legislativa — degut a la publicitat del sector del transport a Catalunya, generalment—, i s’espera dels qui l’executen que ho facin amb diligència, amabilitat i puntualitat, com s’espera de tots els engranatges que comprenen la nostra societat. Malgrat tot, i com bé sabem aquells que cada dia agafem el bus regional-interurbà o bé el tren —que per molts com jo ni tan sols és una opció degut a les seves deficiències—, això rarament passa.

És dijous i el sol ja brilla en aquesta bella Plana. La boira, tímida i escampadissa, amb prou feines fa acte de presència el dia d’avui. Ben d’hora al matí, agafo el cotxe — fa pocs dies que tinc el carnet de conduir— i em dirigeixo a l’Estació d’Autobusos de Comarquinal, des d’on hauré d’agafar el bus que m’haurà de dur fins a Barcelona com faig cada dia. D’ençà que faig aquest trajecte, ja he tingut algunes, de sorpreses, i és que el temps, aquest valor abstracte tan preuat que és constant i irrecuperable, sempre corre i, amb ell, ho fem tots nosaltres. Però bé, avui és un dia normal i tot hauria d’anar bé: d’aquí a una hora hauria de ser a Barcelona. En arribar a l’Estació, l’albada ja arriba al seu clímax, amb un sol rogenc que és sempre puntual i contrasta amb l’impuntual rellotge de l’andana, que albira la manca de puntualitat del bus que ens ha de dur a la ciutat comtal. L’andana està plena de gent, però és marcada per l’absència de tal vegada aquells que són més esperats, el personal de la companyia de busos i el bus mateix.

El rellotge es mou contínuament davant de la nostra mirada innocent. No sabem encara quant tardarà el bus i, de fet, no sabem ni si arribarà, en absència de confiança en la regularitat dels esdeveniments. Transcorre aproximadament mitja hora i el bus encara no ha arribat. Es constata un fet: arribaré tard a la universitat. Segons sembla, a ningú de la companyia li importa, malgrat tot.

Entre bromes, arriba un desagradable treballador que sembla no fer tard a enlloc. Un senyor gran, que està en el lloc cinquantè de la cua, li pregunta: «Sap quan arribarà el bus? Què li passa?», amb el nerviosisme comprensible d’aquell que veu el temps escolar-se entre els seus dits. Rep dues respostes que m’enerven la sang: «No cal posar-se així» i «al bus li ha passat una cosa». Sembla que aquell servidor de la tirania anònima que és el monopoli dels transports invoca el bus, que finalment fa acte de presència. Ningú no sembla predisposat a disculpar-se. Aquell senyor ha estat la viva expressió del que sentim i pensem tots els que allí esperem aquella vella andròmina.

Amb un “bip” de l’escàner en passar la meva T-Mobilitat, entro finalment a aquella màquina sorollosa, impura i que sembla riure’s dèspota de la netedat que li manca. M’assec darrere de tot,i m’adono que la sortida d’emergència del sostre resta anormalment oberta i per ella entra un fred gèlid insuportable. No em canvio de seient perquè el bus va completament ple, al seu aforament màxim i ni si ho volgués em podria moure. El conductor no en té cap culpa, però és objecte de tota mena objeccions per part dels enfurismats passatgers, que veuen incomplertes les normes fonamentals de l’ofici i que s’indignen davant de la impassibilitat de l’home que, com que desafortunadament és costum el que avui ha succeït, no pot mostrar-se sorprès i els demana bruscament que s’asseguin. Sempre reben aquells que no en tenen culpa, i em compadeixo del conductor mentre sento els brams, desitjant que facin cas de les reclamacions que ha de transmetre.

“[…] la ineficàcia del transport públic ja és ben sabuda per tothom.  Malgrat això, sempre és òptim posar-ho de manifest.”

Per fi sortim de l’Estació, i el fred s’escola, ara amb la monstruosa inèrcia de l’aparell, per la sortida ja coneguda pel lector i m’obliga a posar-me la jaqueta, gest poc comú  a causa de  la calor que fa a l’interior d’aquests deteriorats aparells. Un home, al meu costat, truca a l’empresa. Li agafa el telèfon un treballador que es nega a donar-li cap informació sobre el retard que s’ha produït i —de mala manera— el convida a restar a l’espera només per acabar contestant-li que no hi pot fer res i que si vol posar una queixa ha de demanar el full de reclamacions al conductor. L’home, com hauríem fet tots, li argumenta que si no pot fer una reclamació és justament perquè quan arribem i es pugui apropar al conductor, el retard que ja portem no li permetrà invertir el temps que cal en reclamar. Jo crec que no és necessari, perquè la ineficàcia del transport públic ja és ben sabuda per tothom.  Malgrat això, sempre és òptim posar-ho de manifest. L’home esclata en indignació, se sent ultratjat. Jo també. Tots ens en sentim.

Després de més d’una hora —degut al trànsit— arribem a les portes de Barcelona i fem parada a la nostra estació. Jo, afanyant-me tant com puc, agafo la meva maleta per, acte seguit, sortir del bus i dirigir-me a la boca del Metro, a l’andana de la L1. A partir d’aquí comença el meu dia a la ciutat però, és difícil ignorar que el meu dia ja ha començat fa tres hores, abans d’arribar-hi. Aquí finalitza la meva rutina del transport i comença la meva rutina personal. M’han robat dues hores del meu temps.

Aquest és el periple matiner que hem d’afrontar cada dia les persones que necessitem anar a Barcelona per estudiar o treballar i no hi vivim, ja sigui per satisfer els dèficits de la Catalunya profunda o per esquivar els altíssims lloguers de la ciutat. Nosaltres ens adaptem, sabem que necessitem arribar a Barcelona i acceptem l’única opció que tenim, ja que Rodalies no és una opció, però de les companyies de transport a Catalunya, amb les innumerables deficiències que tenen, només en podem esperar una cosa: que moguin éssers humans del punt A al punt B amb diligència, amabilitat i puntualitat. I jo, des d’aquí, només els adreçaré una súplica: que ho facin.