«És que al col·le em diuen coses que no m’agraden»

És un diumenge fred de gener i estem d’excursió amb més de vint-i-cinc infants a la Serra del Cadí. Al fons, les agulles mig nevades del Pedraforca vetllen per ells mentre corren amunt i avall, juguen a tocar i parar o fan la croqueta pel camp verd. Arriba corrent un nen, en Miquel, recordo, és dels més grans per edat, però físicament el supera fins i tot el seu germà petit. Té els ulls inflats i tota la cara vermella, ja deu fer una estona que dura el plor que el fa tartamudejar. Els sanglots es colen entre cada paraula que pronuncia, però les acusacions són clares:

—En Pol em fa fora de jugar amb el Martí. 

—M’està robant mis amigos! —xiscla alt, i entre els meus companys de monitoratge sonen bufecs. Amb el sol a la cara i fent el primer cafè del dia, desitgen que els problemes entre els nens es facin esperar una mica. 

—No és veritat! És que en Martí vol jugar amb mi i no tu. Sempre plores per tot! Ets un mimado de merda! 

Ara sí que toca actuar. Tots vuit ens aixequem i parla la que sempre porta les rendes; al cap i a la fi, els anys no desfan pas les estructures socials no escrites.

[Maël Balland]

Els meus companys han castigat en Pol sense parlar-hi gaire, mentre ell i en Miquel es van intercanviant els papers: ara el de les llàgrimes i els sanglots és el primer i el seu fins ara amic somriu complagut amb la resolució del conflicte. Però tinc la sensació que hi ha alguna cosa més en aquest problema superficial; els nervis, els plors, els crits d’en Pol no són els d’un nen que simplement ha sigut enxampat fent una malícia. Hi ha alguna cosa més que s’hi amaga. I per això me l’enduc a una banda i li ofereixo una orella qui l’escolta. Amb la jaqueta que li cau per un braç, entre sanglots i mocs que li taquen la màniga amb la qual se’ls eixuga, m’escup frases inconnexes:

—No m’estima ningú. Mai ningú no vol jugar amb mi.

— En Miquel ja té molts amics, joder, em pot deixar en Martí per a mi. En Martí vol estar amb mi! 

També m’he endut al tercer implicat, però no diu res davant de les acusacions i es limita a arronsar les espatlles i a continuar toquejant-se els cordons de les sabates. Hi estic cinc, deu, vint minuts, asseguts a la rapissa del refugi, i sense jo col·laborar gaire en la conversa, en Pol deixa anar per sorpresa tot el que té al cap fins a arribar a la frase que se’m clava al cor:

—És que al col·le em diuen coses que no m’agraden.

Un mes després, sents una frase similar del propi Miquel. Aquesta vegada no podia dormir i ha vingut a buscar-nos del menjador on fem la tertúlia del final del dia. Ara també plora i de nou he sigut jo qui s’hi ha quedat. Ha entrat en un bucle, com va fer el seu amic el mes passat:

—La meva mama és la meva única amiga. Al cole sempre estic sol perquè cap nen no vol jugar amb mi. Jo no tinc mai diversió, mai m’ho passo bé.

Davant d’aquestes declaracions, vaig a buscar suport en els meus companys. Alguna cosa per dir a un nen que em fa venir a mi ganes de plorar. 

—Que pesada, macho, és que els hi fots massa cas. Deixa’l sol i ja s’adormirà.

“S’ha parlat molt de l’educació en el lleure […], però si realment volem que sigui una aposta de futur cal que posem els nostres nens al centre.”

Aquests nens, òbviament, no són persones reals, però crec que els que hem treballat mai amb nens, hi podrem reconèixer totes les Clàudies, Marcs, Aines i Joans que s’han obert a nosaltres com a persones de confiança. I m’agrada pensar que no soc l’única a qui aquestes situacions trenquen el cor, potser una mica també perquè és com veure’s reflectida en un mirall. El que podem aportar als infants amb els quals treballem és grandiós, però no parlem prou de com tractar-los és fer un retorn constant a la nostra pròpia infantesa. Cadascú ha de triar si això li farà treure tota la ràbia i rancúnia emmagatzemades des de les situacions injustes de quan ell era l’infant o si justament agafarà tota l’estima que el va nodrir i actuarà per revertir el que li va tacar de tristesa els bons records. 

S’ha parlat molt de l’educació en el lleure, lloant-ne les qualitats i de com pot ser un factor clau pel desenvolupament dels infants d’aquest país, però si realment volem que sigui una aposta de futur cal que posem els nostres nens al centre. Deixar de banda els egos dels monitors, les seves ganes de marxar de vacances amb tot pagat i sense responsabilitats i la seva antipatia.

No vull haver de veure mai més un nen plorant perquè sent que no cau bé als seus monitors. Les picabaralles ja les tindran entre ells, ja aprendran enfadant-se amb els amics, però no haurien de sentir mai que un adult els odia.