Rosa pansida

A tots i totes ens agrada que algú ens regali una rosa per Sant Jordi, pel dia dels enamorats o directament sense que hi hagi cap motiu. Són aquest tipus de petits detalls que sempre treuen un somriure a tothom que hi estigui involucrat i que mostren que encara hi ha interès per mantenir una relació sana. O, com a mínim, aquest és el missatge que transmet.

La classe obrera va rebre la seva rosa política en forma de socialdemocràcia a meitats del segle XIX provinent de terres franceses. Com a tothom, la rosa va embriagar el proletariat amb els seu color vermell viu i il·lusionant, amb els seus pètals d’arguments ferms i amb les seves perspectives d’un futur just i durador per a tothom. 

Sessió d’apertura dels Estats Generals a França (1789), obra de Auguste Couder

Aquesta no va decebre gens ni mica en un primer moment. Va aconseguir portar la bona olor de salaris i jornades laborals dignes a les cases de les classes treballadores, va muntar un ram de serveis públics decent i va subministrar a les masses unes dosis d’esperança terapèutiques. Ara bé, passat aquest període inicial de força jovial, la rosa va començar a pansir-se i, amb ella, totes les conquestes socials que es van aconseguir gràcies a ella. El seu vermell va començar a transionar a un granat malaltís i corrupte, els pètals inesgotables van donar lloc a unes fulles vacil·lants i tot el que estava al seu voltant va començar a trontollar.

En aquest moment van aparèixer les aranyes de l’extrema dreta que van començar a covar noves larves discursives gràcies a l’estructura podrida de la rosa i de la seva incapacitat argumental per defensar-s’hi. També van aparèixer els cucs liberals per menjar-se a través de la privatització tot el ram que la rosa havia construït amb tant d’esforç al seu voltant. No contents amb això, els dos paràsits van començar a formar una teranyina de compromisos i culpables que poc a poc va anar atrapant la classe popular i la va apartar de les seves aspiracions a una vida digna. Les aranyes van focalitzar el seu discurs en tornar als temps gloriosos del passat, els quals, en realitat, eren gloriosos per a pocs i terribles per a molts. Els cucs, per la seva banda, van prometre a la classe treballadora que, amb ells, tothom tindria la possibilitat de deixar de ser pobre i convertir-se en ric, el que no deien és que, de fet, les possibilitats no eren les mateixes per a tots.

“…[La classe proletària] no va ser previsora i no va aprofitar el moment d’esplendor de la flor per trasplantar-la a un test i convertir-la en un gran rosal de l’anticapitalisme […]”

Finalment, la classe proletària va acabar llançant la rosa a les escombraries, enfadada perquè aquesta tenia molt potencial però al final es va quedar en no res. També estava molesta amb ella mateixa, ja que no va ser previsora i no va aprofitar el moment d’esplendor de la flor per trasplantar-la a un test i convertir-la en un gran rosal de l’anticapitalisme que, aquest sí, hauria de ser durador i aniria més enllà del que va anar la rosa. Tampoc podem culpar la classe treballadora d’aquest fet, ja que al principi del tot se li va vendre la socialdemocràcia com una finalitat i no com un mitjà per arribar a la societat igualitària, justa i esperançadora que tant anhelava. Perquè no ens enganyem, en la situació de precarietat i inseguretat laboral en què vivien els proletaris al segle XIX, qui no hagués acceptat una millora relativament ràpida de les seves condicions de vida? Jo crec que ningú ho hagués rebutjat, però tampoc ningú els va alertar en aquell moment que, quan la rosa fos morta, només quedarien aranyes i cucs.