Qui val, val?

La ciència és difícil. O això s’ha cregut durant molt de temps. Avui en dia les vocacions científiques neixen de la curiositat infantil que es pregunta com és el món i per què funciona de la manera que funciona. Amb l’actual sistema educatiu passem hores de la nostra educació primària fent assignatures de ciències naturals o matemàtiques que es converteixen en química, física o geologia arribada l’adolescència.

“La ciència forma part del dia a dia, ens agradi o no.”

Sistemàticament, el model on l’alumnat de 4t d’ESO ha d’enfocar-se cap a segmentacions de coneixement més o menys concretes: ser un científic per trobar la cura de la SIDA, submergir-se en pàgines i pàgines de literatura clàssica o bé dedicar-se en cos i ànima a les arts. Per no esmentar els cicles formatius i d’altres alternatives al batxillerat, sempre marginades al camí de llambordes grogues que és l’educació formal acadèmica. I això, és un problema: per uns, el que fan els altres és avorrit, feixuc i carregós. Pels altres, l’aparent dificultat de les matèries porta a un desinterès constant.

Al llarg dels anys, una persona que hagi basat la seva vida acadèmica en les humanitats possiblement no sabria definir què és el genoma humà. O entendre com funcionen les vacunes. Ni tantes altres coses que molts consideraríem coneixement bàsic. Aviso! Escric aquest article des de la perspectiva de científic sabent que, de la mateixa manera, m’estic perdent una part de coneixement que no he après en una aula que ben segur podria trobar interessant.

“Avui en dia les vocacions científiques neixen de la curiositat infantil que es pregunta com és el món i per què funciona de la manera que funciona.”

I això s’ha pogut veure recentment. La ciència forma part del dia a dia, ens agradi o no. Fa dos anys que vivim en una pandèmia que ha evidenciat la manca de cultura científica de la nostra societat. L’auge de teories negacionistes i conspiranoiques evidencien la desconnexió entre ciència i societat. Un fet prou contradictori, tenint en compte la quantitat de científics que en formem part i els diners que s’hi inverteixen —que no són prou—, entre d’altres.

Quines opcions tenim, doncs, per evitar aquesta bretxa? La idea principal que sorgeix del gremi associat als laboratoris és el de la divulgació científica. Divulgar el coneixement científic, però perquè tothom l’entengui. Perquè siguem sincers: no tothom pot llegir un article punter de la recerca en la malaltia d’Alzheimer i entendre’l. Ni tan sols molts científics experts en altres camps.

Per aquesta raó, la divulgació científica no només és una gran eina per reivindicar la ciència com a part de la societat, sinó també per generar recursos a través dels quals tenir un diàleg sa i en les mateixes condicions. I amb el cúmul informatiu d’avui en dia, els recursos són allà fora. Així, et pregunto a tu, persona que se sent desvinculada de les ciències: voldries ser capaç de guanyar amb facilitat el formatget verd a la propera partida del Trivial?

Aquest article és fruit de la col·laboració entre Ciència Oberta i l’Universitari, i no reflecteix necessàriament les visions d’ambdues associacions.