Entrevista a Josep Cuní

En quin moment va saber que volia ser periodista?

A casa la ràdio sempre ens havia acompanyat. Quan em van regalar el primer transistor, em va servir per posar-me’l sota el coixí i escoltar-lo a la nit abans de dormir. Era una època en què no hi havia una relació ràdio-periodisme, ja que el periodisme només s’exercia per la via de l’imprès i estava, òbviament, controlat pel sistema. El Franquisme l’utilitzava com a òrgan de propaganda per donar la seva versió de les notícies retocades i manipulades.

Em van dir que per treballar-hi havia de fer abans un curs a una emisora del “Movimiento” que ja no existeix: Ràdio Joventut. Vaig tenir la sort de poder-lo fer tot i no tenir divuit anys i, quan vaig acabar, em van donar l’oportunitat de fer una gravació a Ràdio Terrassa on el director em va que m’hi quedés a treballar. Amb el temps, la ràdio va evolucionar cap al periodisme i cap els continguts polítics que van venir amb la democràcia. Vaig entendre que tenia dues sortides: dedicar-me al periodisme o a l’entreteniment. Vaig optar per la primera opció.

Com va ser el seu inici a la televisió?

Va ser una conseqüència directa de molts anys treballant a la ràdio; una cosa va portar a l’altra. Jo sempre he defensat que quan les persones que hem treballat a la ràdio anem a la televisió ho tenim una mica més fàcil. La ràdio desenvolupa unes habilitats que la televisió, en aquella època, no facilitava. Tot i que els llenguatges són diferents, també és diferent l’aprenentatge. La televisió obliga a una situació molt física, estàtica, llegint al telepronter. En canvi, a la ràdio t’has d’espavilar i tenir reaccions espontànies a les coses que puguin passar. Per tant, quan arribes a la televisió, el que has de fer, en el pitjor dels casos, és frenar aquesta espontaneïtat. Després, amb el temps vaig viure l’evolució televisiva amb la meva pròpia evolució, fent-les compatibles.

Per què va deixar TV3?

Es va acabar un cicle. Vaig tenir la oferta de 8tv que era una aposta per crear una televisió privada a Catalunya en català. Em va semblar que això era un bon signe cap a la normalització d’un país on els mitjans públics han de ser compatibles amb els privats. Va ser una decisió lliure i totalment personal.

Cabina de ràdio de Cadena SER. Lloc de treball de Cuní.

Mònica Terribas va dir a una entrevista amb l’Universitari: «En aquest moment, no sé si s’està fent el diagnòstic correcte a les marques de les nostres grans empreses de mitjans públics. Cal una anàlisi correcta per saber si tenim una rascada al cotxe, una abonyegada o un sinistre total.» Vostè què en pensa?

Amb la Mònica a part de ser companys i col·legues, tenim una amistat molt estreta. A veure, als mitjans públics catalans fa molt temps que els falta una diagnosi precisa, perquè la diagnosi, si la fan des de dins els treballadors és, òbviament, parcial. Si es fan des de fora o des del Consell d’Administració per part dels representants dels partits polítics, també és parcial. Per tant, sempre ens movem en aquest magma absolutament porós de la diagnosi imprecisa. Llavors, també hi ha la mirada que ho sobrevola tot: Un mitjà públic ha de ser observat, analitzat, valorat, quantificat… amb paràmetres privats? Ningú hi té una resposta concreta. El que és evident és que si TV3 s’autoanalitzés, la sacsejada interna que hi hauria seria brutal!

Jo estic d’acord amb la Mònica que fa falta una diagnosi precisa, el que passa és que aquestes, en un món com aquest, com es fan? Qualsevol diagnosi que es faci, quan s’apliqui, serà polèmica ja que les mirades seran contradictòries. També perquè poden ser interessades, legitimament…

“Quan ets líder d’audiència, tens uns límits per no perdre el lideratge i, directa o indirectament, et condiciones a tu mateix. Quan només tens l’opció de pujar, el teu risc és menor i pots fer moltes provatures.”

Quina va ser la clau de l’èxit de 8 al dia?

Sincerament, no ho sé. Jo no no he treballat mai perseguint la clau de l’èxit, vull dir, si hi ha hagut èxit me l’he trobat. Sempre he pensat que me l’he trobat com a resultat d’un treball de perseverança, de constància, d’un equip molt ben conjuntat que discuteix molt, que té moltes idees, que les contrasta, però que, sobretot, sap com canalitzar-les.

L’èxit de 8 al dia va venir donat per ser una alternativa que trencava esquemes i que, en comparació amb TV3 tenia un llenguatge més fresc, més espontani i més natural. Al ser una empresa privada, segons quines coses es podien dir sense córrer el risc que té la televisió pública que pugui sortir algú a dir que allò una televisió pública no ho pot fer. Va ser un model de televisió que no havia fet ningú abans i que no ha tornat a fer ningú. Va ser una aposta, i va sortir bé.

Quin valor afegit dona Aquí, amb Josep Cuní a la franja horària del matí?

El fet de no estar lluitant ni per l’èxit ni per l’audiència ni per el políticament correcte: això ens dona llibertat. Quan ets líder d’audiència, tens uns límits per no perdre el lideratge i, directa o indirectament, et condiciones a tu mateix. Quan només tens l’opció de pujar, el teu risc és menor i pots fer molts experiments.

Com es materialitzen les pressions dins dels mitjans de comunicació?

Jo soc un mal interlocutor per parlar d’això perquè sempre he relativitzat les pressions. Les pressions existeixen, però sempre he partit de la base que la persona o institució que pressiona té tot el dret a fer-ho. Si parteixes d’aquesta base, només has de decidir si estàs disposat a deixar-te pressionar o no. Jo, tradicionalment, no m’he deixat pressionar.

El concepte pressió, com el concepte censura, s’han magnificat. Hi ha qui creu que perquè algú et matisi ja se t’està pressionant. Com si tinguéssim la pell tan fina que ningú pogués dir res. A les jerarquies organitzades, el que està a un nivell superior té l’autoritat professional per dir si les coses s’han de fer d’una manera o d’una altra. De la mateixa manera que un aparellador pot dir a un paleta com li agraden certes coses, no s’ha de qüestionar al responsable d’una obra.

Què és una pressió? Una trucada d’algú que s’ha enfadat? Bé, té tot el dret a queixar-se. O potser parlem de pressions comercials, com per exemple quan es queixa un client anunciant que has donat una notícia negativa per la seva reputació i amenaça de retirar la seva publicitat. Com ho interpretem això? Es tracta d’un joc. El dia que hi entres, has d’acceptar quines en són les normes. L’única cosa que has de fer és estar segur d’allò que has fet, sent conscient de no haver fet res malament, els altres poden dir el que vulguin.

“Jo, tradicionalment, no m’he deixat pressionar.”

Com les ha gestionat?

Jo tinc una norma que considero elemental. A la meva vida només he volgut ser professional d’allò que faig. Entenent com a professional aquella persona que desenvolupa una feina i n’assumeix les conseqüències. A mi m’ha funcionat. No dic que no m’hagin intentat pressionar, però he sigut sempre conseqüent.

L’altre dia a l’editorial del programa Avui, amb Josep Cuní, va dir «Laporta vol convertir el club en societat anònima […] de la mà de fons d’inversió, deixant al soci com a representant simbòlic». Des de la Presidència del Barça s’al·lega completament el contrari.

Sí, però això és una declaració d’intencions que van fer seva els altres dos candidats a la campanya electoral i com que encara no ha passat, ja es veurà què passa. És evident que el club ha d’al·legar el contrari; deixem que passi el temps. En un moment difícil pel club, s’ha de veure com el Barça pot aconseguir cobrir les necessitats econòmiques, especialment el deute de 1.500 milions d’euros a pagar en trenta anys. Tot hi això, el projecte -Espai Barça- ja s’ha tirat endavant, en un moment d’alta incertesa en l’economia mundial. Davant d’això, pots asegurar que aquesta intenció no la tens? No.

Estem parlant d’un president que ens va dir que el Messi no marxaria, i moltes altres coses. Per exemple, va arribar al seu primer mandat dient que fitxaria Beckham, i com bé sabeu, no va passar. La segona carta d’aquest mandat era que Messi no marxaria: quina credibilitat té el senyor Laporta? El que sí que té són els seus hooligans, i quan critiques al màxim representant d’una entitat, et surten a criticar. Això ho vaig dir segons el parer de l’oposició, deixem que el temps parli.

Creu que aquest és el futur que li espera al Barça?

No ho sé, jo no especulo, tinc la meva base informativa. Si tot l’argument que té el club per defensar la teva posició és acusar a través d’un altre argument, vol dir que la seva és molt feble. Jo els preguntaria si estan disposats a comprometre’s públicament dient que no convertiran el club en Societat Anònima. El més probable, tenint en compte com ha canviat la industria del futbol, és que al Barça li quedin poques més opcions que convertir-se en una S.A., ja fa molt de temps que la seva constitució no l’ajuda. D’altra banda, em plantejo: una representació de 600 sobre 135.000 socis és democràticament vàlida? Com es fa aquesta selecció?

Què li va aportar ser professor a la UPF?

Em va enriquir molt, vaig participar a la fundació de la facultat de periodisme i això em va ajudar a conèixer molta gent que volia ser periodista i em va ensenyar com d’estructuralment estricta és la universitat.

És una facultat que va néixer amb la voluntat de fer el 50% d’assignatures pràctiques i el 50% teòriques i que al cap de cinc anys ja feia el 35% pràctic i el 65% teòric. Es va fer per satisfer una sèrie de raons que no eren estrictament acadèmiques, per haver de crear una sèrie de assignatures que permetessin l’entrada d’una sèrie de persones que s’havien d’acollir però que no podien fer assignatures pràctiques, perquè no tenien experiència. També perquè la universitat va recelar dels professors que feien compatible la docència amb la carrera laboral durant molt de temps.

Quin consell donaria a una persona que acaba la carrera de periodisme i comença al món laboral?

Li faria una recomanació: que doni per bo tot el que ha après, però que dubti per enfrontar-se a un món que, d’entrada li semblarà totalment diferent, perquè els mètodes de funcionament són uns altres.

Què fa Josep Cuní els caps de setmana?

Intento descansar el que no he pogut descansar de dilluns a divendres, provo de posar-me al dia de les coses que havia de llegir entre setmana però no he tingut temps perquè no eren d’urgència informativa i intento dormir, pasejar i cuinar, que m’agrada molt.

Entrevista realitzada per Martí Rossell i Abdon Vilà