La salut mental a l’aula

La salut mental a l’aula: per una inclusió de les competències emocionals al currículum educatiu.

“El suïcidi és la segona causa de mort no natural entre joves i adolescents.” És probable que hagis sentit a parlar d’aquesta realitat en les últimes setmanes. L’any 2019 es va confirmar que el suïcidi jove s’havia triplicat els darrers 30 anys. Aproximadament 349 persones menors de trenta anys moren cada any per aquesta raó, i en termes generals, unes 3500 persones es suïciden anualment a l’Estat. Una taxa major que la de morts per accidents de trànsit o càncer de pulmó per tabaquisme, i tot i així la inversió pública és pràcticament nul·la. 

L’any 2008, amb l’inici de la crisi financera, hi va haver una augment de les consultes per dificultats emocionals o trastorns mentals, i de la mateixa forma va ocorre amb el suïcidi. Ara, amb la pandèmia, la situació és similar: Lucas Giner, un conegut psiquiatra, va augurar l’augment a causa de la pèrdua de feina, la mort de familiars i persones estimades, i — afegeixo, — possiblement, per l’alerta constant de perill de mort als mitjans de comunicació. Tant és el risc de patir una malaltia mental que el CATSALUT ha desenvolupat l’aplicació gestióemocional.cat per poder donar resposta a la ciutadania, molt probablement sent conscients de la baixa qualitat de l’atenció pública i l’elevat cost del servei privat.

El jovent tornem a ser un col·lectiu greument afectat per la pandèmia i la recessió econòmica, tot junt a un confinament “dissimulat” i permanent. L’estrès i l’ansietat a l’aula augmenta doncs hem digitalitzat estudis no pensats per l’educació a distància; i a la vegada, les possibilitats d’esbarjo i desconnexió desapareixen. Tot i així, la comunitat universitària no ha desplegat plans d’acció i recolzament emocional al seu alumnat. Aquesta falta no és exclusiva de Catalunya, sinó que afecta a estudiants de tot l’Estat, i no només és present sols a l’etapa universitària, sinó que la qüestió no s’aproxima en cap moment de l’escolarització. Un nen que es porta malament a classe és un “mal educat” o una nena a qui li costa relacionar-se és “tímida”; un adolescent que treu males notes “no és gaire intel·ligent” o “no s’esforça”, però mai es planteja quines dificultats emocionals i/o disfuncions familiars cal abordar per ajudar-los.

Caldria començar a observar models educatius estrangers que incorporin la gestió emocional com a competències transversals i que facin un seguiment dels estudiants. No només podríem reduir les taxes de fracàs escolar, evitar el suïcidi o la cronificació de malalties, sinó que podríem millorar els processos d’aprenentatge i socialització, afavorint una societat més conscient, empàtica i amb menys conflictes. I en el context de pandèmia, és imprescindible implementar plans d’emergència per atendre a aquells joves que, ara més que mai, necessiten d’habilitats emocionals o d’un impuls per cercar ajuda.