Divideix i... venceràs?

La carrera electoral ja venia prometent ball de bastons entre tots els grups parlamentaris que acudien en aquestes eleccions, marcades per un context de pandèmia insòlit, cosa que va propiciar que el discurs dels candidats es fonamentés bàsicament en aquest aspecte, deixant deliberadament en segon pla el tema referent a la independència, molt més candent en altres comicis.

El panorama polític català mai s’havia vist tan fraccionat

L’anormalitat de la situació també es va traslladar al nombre de partits que potencialment podien obtenir representació dins l’hemicicle. En total varen ser nou als que les enquestes donaven més possibilitats d’entrar, malgrat que de forma més residual treien el cap altres alternatives polítiques com el PNC, el FNC o Primàries. El panorama polític català mai s’havia vist tan fraccionat. De fet, des de les primeres eleccions a la cambra catalana l’any 1980, després del retorn a la democràcia, mai hi havia hagut un Parlament amb vuit colors polítics diferents. I és que després d’aquestes últimes eleccions, només les de l’any 1932 són capaces d’igualar el nombre de grups parlamentaris representats en l’actualitat. 

Dins del bloc sobiranista vàrem observar molts xocs, retrets i disputes entre els actuals socis de Govern, que encaraven la carrera electoral amb l’únic objectiu de superar a l’altre en vots i obtenir la tan preuada Presidència. Paral·lelament es jugava una guerra freda a mans del PDeCat, que fomentava el seu discurs en desprestigiar a la CUP, formació que es presentava com l’alternativa necessària de Govern, i amb l’objectiu d’esgarrapar els vots de l’electorat més dubtós entre el partit del MHP Mas i el del MHP Puigdemont.

A l’altre costat, Vox rebia tota la pressió de Ciutadans i del PP, que tot i que ja albiraven que molts dels seus antics i potencials votants aquesta vegada farien un viratge cap el partit de Santiago Abascal, no s’esperaven que en la seva primera presentació a unes eleccions catalanes els superarien en vots i diputats. 

I a terra de ningú, o això es creien alguns partits, quedava el PSC encapçalat per l’exministre Illa, peça que els ha suposat un bon rèdit polític pel que fa els resultats electorals; i, també, el progressisme de què presumeix En Comú Podem, que ha quedat demostrat que els seus resultats no només no es mantenen, sinó que van a la baixa.

Davant d’aquest trencaclosques polític, caldrà veure quins són els moviments que duen a terme els partits per assegurar el triomf del seu candidat en el debat d’investidura. De moment, el més probable és que es torni a constituir un Govern de coalició entre ERC i Junts, amb la CUP donant suport externament, mentre que a l’altre costat de l’hemicicle seguiran les disputes entre partits per veure qui és més constitucionalista dels tres. Salvador Illa adoptarà la postura de guanyador com ho va fer en el seu moment Inés Arrimadas, i mentrestant Jèssica Albiach, sense massa èxit, continuarà posant en valor les polítiques socials que manquen a Catalunya. Amb tot plegat, el que és evident és que la solució no passa per un nou Govern entre els actuals aliats, ni tampoc per un pacte entre les altres alternatives, però això és política i com deia Margaret Thatcher, “la missió dels polítics no és la d’agradar a tot el món”.