Marc Tul·li Ciceró i Alexander Hamilton:
dos homes que escrivien com si els hi anés la vida

Va ser fa poc més d’un any, durant unes setmanes en què la meva carrera universitària (Filologia Clàssica) em dreçà a l’estudi porfidiós de Marc Tul·li Ciceró —l’orador romà per  excel·lència—, que vaig adonar-me d’uns paral·lelismes inquietants entre la seva figura i la  d’un altre home que havia viscut segles més tard i en una terra lleugerament més llunyana  i a qui jo coneixia força bé gràcies a un musical americà de cert renom: Alexander  Hamilton, el primer tresorer dels Estats Units. 

A l’inici, hi veia tot de coincidències arbitràries: ambdós nasqueren al gener —l’un, l’any 106 aC en un petit poble del sud de Roma i l’altre, el 1757 en una illa del Carib—, fruïren d’un  talent excepcional per la paraula, iniciaren les seves carreres en empreses militars i  continuaren escalant políticament. Foren advocats, conegueren esposes nobles i riques —tot i que ambdós patiren algunes turbulències matrimonials—, foren especialment  malaltissos, s’afligiren accentuadament per la mort dels seus respectius fills i es dedicaren  apassionadament a l’administració pública, tot i que en més d’una ocasió s’hagueren  d’allunyar de la vida política per escàndols —fossin personals o polítics. A més, cadascun deixà un llegat innegablement rellevant: Ciceró marcà un abans i un després per a la  llengua llatina i encara avui en dia s’estudia el seu estil com a perfecte; Hamilton, en canvi, tingué la deferència d’establir les bases del sistema de finances dels Estats Units. 

Alexander Hamilton esdevingué una figura clau per a la configuració dels Estats Units d’Amèrica, no només per la formar part de la declaració de la seva independència. Entre d’altres, traçà el sistema financer estatunidenc, formà la guàrdia costanera i fou un dels fundadors del diari New York Post. [Engin Akyurt]

Més tard, però, vaig començar a adonar-me que no només eren trets biogràfics el què  compartien, sinó també un mateix caràcter desacomplexat i ansiós de deixar  empremta a la història —els he de concedir que, en aquest sentit, reeixiren. Nasqueren ambdós allunyats dels cercles de poder i la seva manca d’ascendència noble o aristòcrata els marcà totes les seves vides. El sentiment constant d’estar fora de lloc, el no tenir cap llegat a protegir i la convicció profunda en les seves idees, els incitaren a emprar els seus exacerbats talents sense por, s’enfrontaren sense miraments a qui calgués i ascendiren políticament de forma molt ràpida.  L’any 64 aC, Ciceró esdevingué cònsol, càrrec públic que culminava una carrera política i majoritàriament reservat a la noblesa. Hamilton, després de ser la mà dreta de George Washington durant la Guerra de la Independència dels  Estats Units, fou nomenat primer director del Departament del Tresor. És curiós, això sí, el contrast entre el primer, que s’esdernegava per salvar una República en decadència i el  segon, que maldava per instaurar-ne una de nova. 

Suposo que no cal ser una eminència per intuir que les maneres de fer d’aquests dos  personatges eren especialment avesades a forjar enemics i imagino que no esglaia a ningú  saber que foren aquests mateixos enemics que els dugueren a les seves respectives morts.  Ciceró fou executat per Marc Antoni, un dels líders polítics que volgueren venjar la mort de  Juli Cèsar, quan decidí encarar-s’hi públicament l’any 43 aC. Hamilton, per la seva banda,  fou assassinat en un controvertit i famós duel amb Aaron Burr, un rival polític que tingué des de jove, que havia decidit presentar-se com a governador de Nova York l’any 1804 i a qui acusà àmpliament i oberta de manca de principis. 

“[Hamilton] en alguna ocasió tingué l’audàcia d’usar “Tul·li” com a  pseudònim.” 

He de dir que no em feu perdre la son ser testimoni d’aquesta lliçó de vida tan trencadora i  absolutament insòlita: dues persones amb vides sorprenentment similars que, després  d’experimentar l’apogeu del poder polític, encararen les conseqüències de la seva pròpia  desmesura. Ara bé, el que sí que em pertorbà fou descobrir que Hamilton era un admirador de Ciceró. Com a bon home instruït, coneixia sobradament tots els clàssics, i confessà haver modelat la seva prosa després d’examinar l’estil de Ciceró, el cità a la defensa del seu  model de constitució i sense pèls a la llengua havia arribat a acusar el mateix Aaron Burr  de ser un “Catilina”. Fins i tot, en alguna ocasió tingué l’audàcia d’usar “Tul·li” com a  pseudònim. 

Em pregunto, doncs, si era Hamilton tan estúpid de no adonar-se que estava seguint d’una  manera tan exacta els passos del seu predecessor romà. Un home tan capaç, fou incapaç  d’albirar que queia en les mateixes trampes que l’orador que tant admirava, que aquesta  dèria que compartien no era un avantatge i que seria el que eventualment el portaria a la  seva mort? No puc evitar pensar en les paraules que l’humanista del renaixement  Francesco Petrarca (1304) dirigeix, ple de ressentiment, a Ciceró retraient-li que es  dediqués més a la política que a la seva obra literària; mots que potser haurien estat  escaients també per a Hamilton:

«Ei tu, inquiet i ansiós, […] què pretenies amb totes aquelles rivalitats i enemistats de les quals no anava a sortir res de bo? Per què vas abandonar aquella pau que hauria estat tan adient per a la teva edat, professió i rang? Quin fals encegament de glòria et va enredar a participar a tu, vell, a les disputes dels joves i […] et va empènyer a una mort indigna per a un filòsof? […] Suposo que l’amor per aquesta república la qual reconeixies que ja s’havia derruït completament».

Ves a saber si l’americà arribà mai a llegir aquest text, però m’aventuraria a dir que  compartia amb Ciceró una idea de l’honor i la dignitat tan semblant que no l’hauria  considerat mai una mort indigna com deia Petrarca. És ben bé que l’ésser humà està  destinat a entrebancar-se sempre amb la mateixa pedra i que estem tots plegats  condemnats a repetir la història —la coneguem o no.