La campanya dels sentimentalismes

Les campanyes electorals s’han convertit en mítings d’emocions. Els sentiments de melancolia, esperança, ira o tristesa, s’han apoderat de les institucions i dels partits polítics. La lluita per captar el màxim de vots possibles ha dut les organitzacions polítiques a sortir d’una política que tradicionalment ha  tingut com a premisses principals el raonament i la lògica. Habitualment, tendim a pensar que un partit polític ens voldrà convèncer de les seves idees mitjançant un argumentari ben complet i coherent, en el que es tractin o s’intentin resoldre els dubtes i necessitats de la ciutadania; malauradament, sembla que això ha quedat enrere.

Fixem-nos en la campanya que va iniciar el president Puigdemont des d’Argelers (França) el passat divendres dia 26. Una campanya purament personalista que pretén fer retornar l’esperança a aquells catalans que van confiar en ell el 2017. A través d’emocions, Junts per Catalunya utilitza la figura de Carles Puigdemont com a rèdit electoral. El record d’aquell mes d’octubre de 2017 en el que tots vam veure i, inclús, viure experiències traumàtiques, però també plenes d’esperança; omple la boca d’un president que, depenent de l’opinió més personal de cadascú, és un heroi o un covard.

A les eleccions d’aquest 21 de maig, 5,7 milions de persones podran votar. Es tracta de la xifra més alta d’electors en els comicis catalans [Element5 Digital].

En aquesta mateixa campanya per les eleccions del 12 de maig, trobem altres partits que han usat el sentimentalisme com a eina electoral per arribar al votant. El Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) ho ha fet amb un salt retrospectiu, interpel·lant als seus votants perquè votin una opció que permeti tornar a Catalunya a una situació d’estabilitat i prosperitat econòmica. Sota la por de tornar a viure una època plena d’alts i baixos polítics, els socialistes intenten captivar el vot més indecís. El PSC ha comptat, però, amb un succés inesperat que ha estat clarament gratificant per a l’inici de la campanya catalana; la carta dirigida a la ciutadania del president espanyol, Pedro Sánchez, en la qual anunciava que es prenia un termini de cinc dies per reflexionar sobre la seva continuïtat al capdavant de l’executiu espanyol, arran del que ell considerava «assetjament polític i mediàtic per part de la dreta i l’extrema dreta contra la seva dona».

El comunicat ha donat lloc a un espai de reflexió, en el que hem vist analistes polítics, tertulians, líders de les diferents formacions i, tothom que tingués un mínim interès en el tema, parlant sobre què passaria amb Sánchez. Aquests cinc dies de reflexió ens han permès veure una part més humana de la política i ens han fet reflexionar sobre les conseqüències que comporta ocupar altes posicions de poder. Pedro Sánchez, ha aconseguit tocar-nos la fibra o, si més no fer-nos reflexionar. Amb tot això vull arribar a la idea que, un cop més, el sentimentalisme ha estat clau per a mobilitzar futurs votants. L’espera per saber la decisió que prenia Sánchez ha estat el punt central d’inici de campanya dels socialistes a Catalunya; i un cop que sabem que el president espanyol continuarà, Salvador Illa pot dir que el seu partit “torna amb més força que mai”.

L’evocació als sentiments de la ciutadania per part dels postconvergents i els socialistes catalans no és una excepció d’aquesta campanya. Esquerra Republicana de Catalunya (ERC), al llarg de la seva història ha fet especial menció a la idea de retornar a la República Catalana de Francesc Macià de l’any 1931, apel·lant al sentiment de pertinença dels ciutadans de Catalunya. I, si anem a l’altra banda de l’eix ideològic, trobem a Vox, un partit populista i d’extrema dreta que irromp en els parlaments autonòmics d’arreu del país defensant la idea de recuperar Espanya.  El sentimentalisme és l’eina clau del populisme discursiu de Vox, amb el qual aconsegueix arribar a un públic molt nombrós de manera ràpida a través de missatges clars, contundents i plens d’emocions.

 “Els partits polítics, amb l’ús de sentiments i emocions, estan aprofitant totes les oportunitats que tenen per a intentar controlar la població […]”

Tenint en compte això, seria convenient preguntar-nos fins a quin punt les organitzacions polítiques estan canviant les tècniques electorals clàssiques  per tàctiques populistes amb l’objectiu últim d’aconseguir un elevat nombre de votants i tenir un major èxit electoral, i si aquest fet pot dur-nos a una regressió democràtica. Els partits polítics, amb l’ús de sentiments i emocions, estan aprofitant totes les oportunitats que tenen per a intentar controlar la població, deixant en un segon pla els tradicionals argumentaris en els quals es discutia sobre quines idees eren les millors per assolir la satisfacció de la ciutadania.

En conseqüència, ens trobem cada cop davant de campanyes menys transparents, en les quals s’aplaudeix a missatges grandiloqüents i es banalitza al ciutadà. El món de les idees està sent devorat pel sentimentalisme i els discursos populistes, aconseguint que les campanyes electorals siguin cada cop més superficials i buides de contingut. Els catalans, en tant que pròxims votants de les eleccions del 12 de maig, estem sent víctimes d’aquest canvi en el paradigma electoral. Només el vot que apel·li a l’intel·lecte ens podrà dur cap a un futur en el qual la qualitat política no es vegi degradada ni menyspreada.