Qüestió de gènere(s)

El terme “llenguatge inclusiu” s’ha utilitzat com a sinònim de llenguatge no sexista, i, si bé és cert que es poden trobar altres tipus de discriminacions, em centraré en el debat de gènere(s). La majoria de lingüistes creuen que el canvi ha de ser primer social i, seguidament, si s’escau, lingüístic, mentre que algunes posicions feministes i activistes LGTBIQ+ exigeixen un llenguatge immediat que les comunitats sentin representatiu.

L’arrel del problema radica en el pla on es dona la discriminació. Per motiu de raça, ètnia, de discapacitats físiques, psíquiques, o d’altres, el llenguatge pot modificar-se en el pla lèxic, semàntic, eliminant expressions ofensives per a qualsevol grup humà. Ara bé, el gènere és una estructura gramatical en el català, fet que implica que la seva modificació repercutiria en una alteració de l’estructura mateixa de la llengua. Aquest és un tret de la nostra llengua que dificulta la inclusivitat en el cas del gènere, a diferència d’altres llengües com l’anglès, el japonès o el turc, tot i que no per això són societats menys masclistes o excloents.

“[…] el gènere és una estructura gramatical en el català, fet que implica que la seva modificació repercutiria en una alteració de l’estructura mateixa de la llengua.”

En català, el masculí és menys marcat semànticament que el femení i, en cas d’ambivalència, actua com a genèric, com en totes les llengües romàniques. Això ha estat criticat amb el pretext que la masculinitat s’imposa com un valor de referent universal, fet que contribueix en la discriminació sistemàtica de les dones. Contra el llenguatge inclusiu, s’argumenta que la societat és la masclista, no la llengua. A més, tampoc és veritat que el masculí genèric provingui de l’assimilació del masculí específic, sinó que l’específic prové del genèric. Un exemple paradigmàtic por trobar-se en l’informe elaborat per la RAE el 16 de gener de 2022 a petició de la vicepresidenta Carmen Calvo, on s’explica que fins el 2014 no existia la diferenciació de sexes entre elefants, sinó que existia l’epicè “elefant”, però que per distingir-ne la femella del mascle va afegir-se la desinència –a, i, en oposició, el masculí específic va assimilar-se al genèric. Tot i això, indubtablement el genèric és eminentment masculí, i en aquells mots on el gènere gramatical reflecteix el gènere de la persona, el llenguatge contribueix a la invisibilització de les dones en la consciència social.

Per evitar l’anomenat sexisme lingüístic, es proposa el desdoblament i l’ús de col·lectius abstractes i epicens. No obstant, aquestes pràctiques també presenten algunes problemàtiques. Per exemple, els desdoblaments van en contra de l’economia del llenguatge, fet especialment complex en textos administratius i jurídics; però en trobem d’altres com en el cas de substantius polisèmics on el gènere fa distinció entre objectes animats i inanimats (com farmacèutic i farmacèutica).

Imatge de la “Guia de Llenguatge no Sexista” del consistori barceloní.  AJUNTAMENT DE BARCELONA 

Recentment, el debat ha girat al voltant de l’ús de morfemes de gènere emergents, com són els morfemes flexius -@, –x i -is (en castellà, l’-e), que es refereixen a substantius neutres, sense gènere o que superen la dicotomia femení / masculí. Mentre que l’arrova i la desinència –x estan desacreditades per ser signes no lingüístics o impronunciables, la desinència –is podria acabar-se incorporant, si la comunitat lingüística l’assimila. Aquí la dificultat a resoldre és que es requereix d’un esforç gramatical que no realitzem quotidianament, i que, a hores d’ara, el llenguatge inclusiu de gènere seria una imposició artificial, perquè la majoria de parlants no l’usen de manera espontània. Per contra, la seva estranyesa pot engendrar pensament crític.

“[…] el llenguatge inclusiu de gènere seria una imposició artificial, perquè la majoria de parlants no l’usen de manera espontània.”

Per acabar, dos apunts: quant als desdoblaments, crec que, malgrat no ser gramaticalment òptims, han acabat permeant en la llengua perquè se’ls ha associat un valor reivindicatiu des de posicions feministes, i que, a través de la seva entrada als codis d’estil, acabaran esdevenint normatius. Per altra banda, referit a l’ús del gènere neutre, penso que el pronom elli, i la subsegüent conjugació que comporta, no s’incorporaran en el català, on el morfisme -i té una sonoritat que no ens és familiar a diferència del que pot passar en el castellà, per exemple. Així, considero que el gènere neutre no serà utilitzat col·lectivament, però que, des del més profund respecte a les persones no binàries, podem utilitzar-lo de manera individual o personalitzada.