Multiculturals, però no gaire

Aquest passat mes d’abril, a causa d’una coincidència curiosa de calendaris —única des de fa dècades—, s’han superposat els festius de les tres religions abrahàmiques: Péssah, Ramadà i Setmana Santa. Aquesta notícia hauria pogut ser una oportunitat perfecta per celebrar i fer pedagogia per a una societat multicultural, però ha passat totalment desapercebuda. I no ens hauria d’estranyar. Segons dades del CEO, quasi tothom coneix persones amb altres creences, però la majoria admet que gairebé no hi té relació, tot i que la gent «deixa viure i es respecta». Convivim, però no ens coneixem. Tolerem, però no comprenem.

A mitjans d’abril van coincidir celebracions de les tres principals religions monoteistes a Jerusalem

Molt sovint, entenem la tolerància de manera negativa: no jutjar, no criticar, no increpar qui és diferent, una espècie de laissez faire cultural. Així, una ciutadania tolerant amb les religions, com en moltes d’altres esferes, és aquella que no molesta quan desaprova. I si bé aquesta és una part important de la definició, entendre la tolerància religiosa només en aquests termes és un error. Està clar que prohibir formes de fe o discriminar segons creences és moralment condemnable. Ara bé, definir la tolerància només d’aquesta manera no només no deixa espai per l’aprenentatge mutu i l’enriquiment cultural, sinó que, a més, pot posar en perill la convivència ciutadana i la societat multicultural. 

La definició de tolerància hauria de ser molt més positiva, ens hauria d’instar tant a respectar el que ens és aliè com a aproximar-nos-hi i intentar-ho comprendre. Això vol dir dialogar, aprendre i fer proper el que sembla llunyà. Una societat tolerant no només hauria de saber quina religió professa la seva ciutadania —religiosa— i respectar-ho, sinó que també hauria de conèixer en què consisteixen exactament aquestes creences més enllà del nom, com condicionen la seva vida o quines festes celebren. Fer això, que no suposa més esforç que el de conversar, enriqueix la societat i la converteix realment en multicultural: conviure amb la diferència, però també dialogar-hi, aprendre’n i reconèixer-s’hi.

“Convivim, però no ens coneixem. Tolerem, però no comprenem.”

Aquest canvi d’enfocament respecte a la tolerància també s’aplica a la crítica. I és que la tolerància és més una virtut, pràctica i mesurada, que no un principi universal immutable. El diàleg amb —i entre— les religions no ha de ser acrític i crèdul: les religions es poden qüestionar. De fet, totes les religions tenen veus dissidents a l’interior en qüestions de gènere, abusos de poder o altres injustícies. Crítiques fonamentades en les mateixes bases de la religió. En definitiva, criticar implica conèixer, i conèixer —des de l’òptica que proposo— implica voluntat constructiva.

El que passa actualment és, però, tot el contrari: la crítica més fervorosa cap a les religions ve dels qui s’hi troben més hostils: la dreta —i ultradreta— catòlica. Tot i vestir-se de crítica raonada, com en el cas del hijab, amaga molt sovint la justificació d’agendes xenòfobes: «expulsar» el que és diferent. Es tracta d’una crítica profundament destructiva, construïda des de la distància i els prejudicis. Prova d’això és que són aquests mateixos crítics els qui s’oposen al tipus de tolerància que he defensat. Només cal veure’n les reaccions cada vegada que les institucions catalanes s’han acostat a altres religions amb accions de mínims com felicitar el Ramadà a la comunitat musulmana o fer servir el terme «festes» per englobar la diversitat religiosa. 

“[…] la crítica més fervorosa cap a les religions ve dels qui s’hi troben més hostils: la dreta —i ultradreta— catòlica.”

Contra aquestes idees, la resposta no pot ser una tolerància negativa, passiva i ignorant davant la pluralitat religiosa. Ans al contrari, hem d’afirmar-nos activament com una ciutadania multicultural, interessada no només per la convivència entre individus, sinó per una vida en comú rica i plena que, al cap i a la fi, és l’única que val.