Pompeu Harvard

És inevitable que a la comunitat estudiantil circulin estereotips sobre les diferents universitats del país. Els noms ESADE, UAB o UPC ens evoquen clixés sobre la universitat i els seus estudiants, caricatures més o menys encertades, però que (parafrasejant a Lippmann), ens permeten gestionar amb facilitat la informació que prové de l’exterior i que actuen com representacions mentals simplificades i resistents al canvi.

S’ha instal·lat a l’imaginari col·lectiu la idea que a la Pompeu som, ras i curt, prepotents.

S’ha instal·lat a l’imaginari col·lectiu la idea que a la Pompeu som, ras i curt, prepotents. Aquesta idea no és infundada, és la imatge que transpira una institució que cita el seu propi prestigi fins a ratllar l’autoparòdia (el “Campus d’excel·lència internacional”), i on s’hi ha gestat un clima en el qual estudiants i docents creuen saber-se per sobre dels seus companys d’altres universitats.

Potser hi ha un sector de la comunitat a qui aquesta situació no li sembla incòmode, i pensen que “com a mínim no se’ns associa amb fumar porros”. No és ser arrogant si ets el millor, no? Per què és un problema ser el Kanye West de les universitats? No només perquè una bona part dels rànquings internacionals no ens donen la raó, sinó sobretot perquè aquest tipus d’actituds acaben transformant el ​modus vivendi de la comunitat universitària. I fot pena.

Presenta una universitat fatxenda, de “treballar per menys de 36k és ser un pringat”, de passar apunts amb errors per fer la traveta al veí, de postureig corporatiu, d’alumnat altiu i professorat distant que creu que dóna classe a Yale, d’escudar-se en mantenir el prestigi de la Universitat, d’asfíxia autoeròtica mirant els rànquings que ens convenen, d’emportar-se comissions organitzant el pas d’equador, de no tornar a ajuntar les taules del bar, i una llarga llista d’etcèteres que és carn de paròdia d’en Bruno Oro.

Jo em considero del sector que creu que la imatge que es projecta no reflecteix fidedignament la Pompeu. La UPF és (sense cap ordre en particular) anar a la platja després de fer classe, l’acudit del dia dels innocents​, riure dels que fan global, les gavines del bar del 20 que et roben el tupper si no mires, tenir vacances de nadal, el company que ve al seminari de divendres amb ressaca, escollir optatives i veure que no t’has equivocat de carrera, les aigües, adonar-te en fer les primeres pràctiques professionals que fer seminaris ha estat molt útil, les seves associacions, però especialment persones amb una qualitat professional i humana d’un altíssim calibre.

En resum, moltes coses bones i algunes de dolentes que queden eclipsades per la creença que som l’equivalent al flipat que lloga un bentley per anar a la reunió d’antics alumnes de l’escola. Jo crec que ho podem fer millor.