Anacronia i filologia: alcem el vol revisitant dramatúrgies del passat

Han passat 2437 anys des de l’estrena dels Ocells d’Aristòfanes, i com salvar aquesta llacuna temporal? La temporada teatral ens n’ha oferit dues respostes: la de la companyia professional La Calòrica i la nostra, completament amateur. Hi ha diferències fonamentals entre les dues aproximacions, basades en la radical distància dels punts de partida: una parteix d’un coneixement de la pràctica teatral contemporània, i l’altra d’uns estudis teòrics de filologia clàssica. Trauré del mig ràpidament les consideracions formals: som un grup de teatre clàssic que rep suport de les Seccions de Filologia Grega i de Filologia Llatina de la UB, i que és autogestionat pels alumnes — que no només són d’aquesta universitat.

“Som un grup de teatre clàssic que rep suport de les Seccions de Filologia Grega i de Filologia Llatina de la UB, i que és autogestionat pels alumnes […]”

Molt sovint hem tingut discussions sobre què significava el que estàvem fent. Una pregunta que els sobrevolava constantment tenia a veure amb la fidelitat: tant històrica com textual. En tots els punts del procés, i en tots els grups de treball que es van formar — música, attrezzo, vestuari, coreografia… — es partia d’un punt en l’espectre des de la fidelitat absoluta a la llengua, representada per l’Anna, que volia fer tot el text en grec, fins a la disbauxa total de fer quelcom absolutament propi, on torna a ser l’Anna l’extrem, que —amb l’ajuda d’una servidora— va inventar una backstory pel personatge del flamenc que va ser lloada a l’estrena. Així, l’adaptació del text i la direcció escènica havien de plantejar-se com un enigma a resoldre: quines són les paraules en grec que es poden entendre fàcilment, quins moments dona bon joc la traducció de l’Eloi Creus, què en fem de les referències sexuals que no fan gens de gràcia avui dia, com fem que s’entenguin les bromes lingüístiques…

Al final, el resultat va ser un punt mitjà: els ritmes musicals eren completament anacrònics, amb cants gregorians i baixos elèctrics, però mantenien la distinció entre vocals curtes i llargues; les coreografies s’inspiraven en fonts històriques, però alhora jugaven amb l’anacronia musical, fins al punt de fer el pas à quatre del Llac dels cignes; els personatges antropomòrfics duien túniques, però el vestuari de les aus era de fantasia; i el semicercle graduat del geòmetra era modern però fet a Samos, la pàtria de Pitàgores.

“Molt sovint hem tingut discussions sobre què significava el que estàvem fent”

Mil instruments musicals, massa attrezzo a un backstage poc cobert, nervis de molts que actuàvem per primer cop en públic, i una feinada al darrere que va ser dels comentaris més comuns entre públic… i així vam fer tres funcions a principis de maig. Podria haver escollit explicar com ens hem tornat pràcticament una família, i com ahir pel grup de WhatsApp dos companys (que abans no es coneixien) van enviar un vídeo — certament embriagats — cantant el “Bon Dia” dels Pets versionada amb lletra d’Aristòfanes, que tancava les noces del nostre protagonista. Però, al cap i a la fi, això era obvi que passaria, perquè qui pot tenir més en comú que un grup de gent que decideix fer una obra en grec antic?