Els trimestres a la Pompeu, a debat

juny 2022 / VERSUS

A favor dels trimestres a la Pompeu

Martí Serra

Si un estudiant de la resta del país arribés a la Pompeu Fabra el sorprendria —entre d’altres— l’estructura acadèmica que seguim. El trimestre, una figura simple i a la que estem acostumats des de la formació primària, ha quedat completament marginada pel sistema universitari català i espanyol. Ser l’excepció pot ser a vegades motiu d’orgull. D’altres, però, pot ser utilitzat com cap de turc on abocar la resta de les nostres frustracions —justes i justificades— amb la universitat. En contra de gran part de l’opinió majoritària, considero que els trimestres són part de la recepta educativa del futur. Un dels ingredients necessaris per formar ciutadans dinàmics i creatius que s’adaptin a una realitat volàtil.

“[…] el trimestre permet fer assignatures més concretes sense omplir-les amb material vuit […]”

En primer lloc, trobem els arguments pràctics. Treballar amb aquest calendari no només segueix amb l’estructura escolar, cosa que facilita l’adaptació dels estudiants, sinó que facilita l’assignació del temps necessari per assignatura. És a dir, mentre que amb semestres hi ha assignatures que els sobren hores, el trimestre permet fer assignatures més concretes sense omplir-les amb material vuit. En el cas de les matèries troncals, sempre es poden dividir en dues parts, quelcom positiu per a la comprensió dels conceptes. A més, una major quantitat d’assignatures redueix la dependència de la nota mitjana de cada assignatura. Això pot semblar irrellevant, però és un gran alleujament quan passem per una mala època —com tothom— o tenim problemes amb un tipus de matèria en concret. Aquesta relativització és inexistent quan ens ho juguem tot en dues franges d’exàmens per any.

Per altra banda, els trimestres també constitueixen, a parer meu, un avantatge més estructural relacionat amb el dinamisme i la pluralitat dels coneixements. Mentre que el sistema semestral prové d’una metodologia tradicional on els coneixements establerts formen el tronc del saber elemental d’un camp, els trimestres permeten explorar moltes més idees i tradicions, encara que sigui superficialment. L’estudiant trimestral acabarà la carrera amb molts més coneixements sobre temes diversos que el semestral, tot i que estigui menys especialitzat. Quan la universitat treballa per maximitzar l’oferta d’optatives —i aquí és on hem de treballar— l’alumne pot descobrir-se intel·lectualment tot aprenent sobre els diversos camps proposats. El resultat és un alumne més interdisciplinari, amb coneixements més transversals, i una alta capacitat d’adaptació i dinamisme. Potser no té arrelats els coneixements tradicionalment troncals, però si es cultiva la creativitat i el rigor, els resultats són excel·lents.

“L’estudiant trimestral acabarà la carrera amb molts més coneixements sobre temes diversos […]”

És ben cert que els trimestres no estan tampoc exempts de problemes. El principal n’és la gestió dels horaris i la incompatibilitat amb els amics. Això comporta perdre’ns la revetlla de Sant Joan, no obstant, també guanyem les festes de Nadal que els nostres companys no gaudeixen. Tanmateix, no hem de canviar un sistema bo pel qual faci la resta! En tot cas, hem de convèncer la resta de comunitat universitària per adoptar el nostre sistema.

En conclusió, els trimestres tenen desavantatges: sí, i la UPF ha de treballar per solucionar-los. Tot i això, l’avantatge estructural dels trimestres es dóna en l’estudiant que prepara i el món que ve. Un món més incert i volàtil on el coneixement elemental memorístic està a un cop de clic i, per tant, el dinamisme i la creativitat en són imperatius. Cal preservar els trimestres, exigir més optatives i estendre el model a la resta del país.

En contra dels trimestres a la Pompeu

Carlos Albaladejo

Ja ho diuen, això de nedar a contracorrent és de valents o de gent amb poques llums. A la Pompeu ho som molt —de valents, dic. Tranquils, aquest no és un text per elogiar la fantàstica organització de la universitat. D’això, ja se n’encarrega el bon periodisme.

Però deixem-nos d’enrenou i posem els papers sobre la taula: el calendari acadèmic. Dos semestres o tres trimestres? Més d’un maldecap porta als estudiants de la Pompeu Fabra aquesta qüestió. Tot l’àmbit universitari, tant català com espanyol, porta un calendari acadèmic completament diferent del nostre, fet que dificulta qualsevol mena de mobilitat a l’estranger o a la resta de territori per part dels estudiants.

“Molta vanaglòria de començar tard el curs respecte a altres universitats, però no oblidem que el curs acaba quasi havent començat l’estiu.”

Potser ens hauríem de plantejar si tenim una crisi d’identitat. Ens trobem en la mateixa situació que a Buscant a Nemo. Perdoneu la meva sortida de to, noi Pixar. Tota la pel·lícula es basa en la cerca del petit peix pallasso, però, ironies de la productora, «nemo» en llatí vol dir «ningú». Què perseguim diferenciant-nos i creant un sistema acadèmic alternatiu? Perquè espero que no ens passi com a la pel·lícula d’animació i que la nostra motivació tingui una finalitat inexistent.

Molta vanaglòria de començar tard el curs respecte a altres universitats, però no oblidem que el curs acaba quasi havent començat l’estiu. Volent ser alternatius compliquem els horaris i els períodes d’exàmens a més no poder, fent tres tandes d’exàmens quan en podríem fer dues. Buscant ser diferents de la resta de veus dissidents? Arribats a aquest punt, crisi d’identitat a part, cal plantejar-se quins avantatges té marejar als amics que no estudien dins aquesta institució i cursen els seus estudis per semestres a altres universitats.

Calendari acadèmic de la UPF

Vida social a part, crec que estudiar tot el temari que pretenen algunes assignatures i acabar els plans docents quilomètrics no és el més coherent per fer en tan sols deu setmanes. Més d’un professor s’ha lamentat de no poder impartir tot el temari que li agradaria —o consideraria acceptable. Tota la raó, un trimestre dona pel que dona. Diuen deu setmanes perquè saben que trimestre sona malament, com el botxí culpable que executa ordres.

“[…] estudiar tot el temari que pretenen algunes assignatures i acabar els plans docents quilomètrics no és el més coherent per fer en tan sols deu setmanes.”

Un cop, distret, passant pel costat d’una classe, vaig sentir com una professora retreia a un alumne que aquesta universitat no és com l’institut i que els alumnes d’avui dia estem massa acostumats que ens portin de la maneta. Pensant-ho fredament, aquesta és la sensació que fa, ja que continuem utilitzant el mateix calendari acadèmic que a l’educació secundària. Per tant, no és d’estranyar que el canvi de xip derivi en curtcircuit. Aquest sistema permet poc marge per poder aprofitar el poc temps lliure fora de l’horari de classes.

I és que tenim una crisi existencial, amb tanta diferència espaciotemporal. La nena bonica de la Generalitat vol funcionar diferent de l’escola. Com no! Però hi va tota sola. Potser algun dia es trobarà amb les altres pels llargs passadissos; això no obstant, serà amb un somriure tímid.

Més d'aquesta edició...