Alcarràs i el reflex del camp català

Alcarràs de Carla Simón ha esdevingut en aquest últim mes la novetat en majúscules per la taquilla dels cinemes del nostre país tornant les cues a les sales de projeccions i les ganes dels espectadors de veure aquesta pel·lícula que estava en boca de tothom. Tanmateix, aquest article no busca parlar-vos de les repercussions de taquilla que ha tingut Alcarràs sinó endinsar-se en la pel·lícula per veure allò que Simón ens vol ensenyar.

La confrontació de la tradició i el progrés és ja un tòpic literari que trobem en diverses obres, des d’Aigües encantades de Puig i Ferreter fins a la mateixa Alcarràs on tot allò que és modern entra en conflicte amb l’establert i de sempre. La història que ens presenta aquesta pel·lícula encaixa en aquest cànon, ja que els seus protagonistes s’enfronten a haver de renunciar al seu modus vivendi de conrear el camp. Així i tot, veient la pel·lícula, per mi no era especialment important aquest fet argumental que ens acompanya. A Alcarràs hi ha poc conflicte, aquest no és el fet destacat, sinó que el rellevant és la vida de la mateixa família, allò que fa i com ho fa, tot esdevenint un reflex del camp català.

Créixer immers en una família extensa és quelcom que forma part d’un passat llunyà, d’allò que feien els nostres avis anys enrere. Tanmateix, aquesta pel·lícula ens posa sobre la taula aquesta forma de vida arrelada, i no només a la terra, sinó a un entorn i comunitat. La vida en comunitat i no la nostra individualitat són els vertaders protagonistes d’Alcarràs, esdevenint una pel·lícula coral capaç de mostrar-nos la força de la lluita unida, no per allò que vull o desitjo, sinó per allò que ens beneficia a tots. Aquest sentiment comunitari és el que es posa de manifest a la pantalla, aquesta aferrada del tots contra l’un; aquest aïllament del món rural que obliga a la vida en comunitat és el que hi observem i potser enyorem del nostre entorn individual.

“Simón amb Alcarràs ens permet, de primeres, viatjar al món rural del nostre país i apropar-nos a la vida de pagès; però a més el film esdevé un mirall.”

Alcarràs té, a més, una aura d’harmonia que t’acompanya al llarg de la pel·lícula, tot és com és. El pare de la família és qui pren les decisions, el fill és l’únic que pot continuar i fer la feina del camp, el català es parla o no segons amb qui estan i els treballadors que cullen són temporers africans. L’harmonia és que no hi ha res que et pertorba com a espectador, que hi veus allò que saps que és i potser no t’agrada però esdevé.

Simón amb Alcarràs ens permet, de primeres, viatjar al món rural del nostre país i apropar-nos a la vida de pagès; però a més el film esdevé un mirall. Un reflex d’allò que som per fer-nos caure en la nostàlgia del nostre passat i alhora permetre’ns imaginar què i com volem que sigui el nostre demà.