Pacte d'estat per a una justícia climàtica efectiva

La darrera onada de calor que ha inundat gran part de l’Estat és tan sols un recordatori més de la tendència in crescendo de la crisi ecosocial que patim. Tanmateix, aquesta realitat ja forma part del repertori de discursives que, de tant reproduir-les, es troben encallades indefinidament, incapaces de calar en l’imaginari social. És per això que cal plantejar-se quins són aquests engranatges que inhibeixen la consciència climàtica i què cal fer per desbloquejar-los.

Mapa de temperatures a Espanya. TVE.

La preservació del planeta davant l’amenaça de l’escalfament global ha estat sovint presentada dins la nebulosa de paradigmes futurs, tant utòpics com distòpics. Per una banda, el moviment ecologista va néixer i erigir-se en el marc de la utopia, al voltant de la idea de la Terra com a icona sagrada. En conseqüència, la seva lluita es nodria de la necessitat de recuperar el jardí de l’Edèn.  

Això no obstant, les conseqüències de l’escalfament global han estat reiteradament projectades en escenaris futuristes i catastròfics de la mà de la ciència-ficció. L’exacerbació d’aquestes conseqüències i la seva atribució a un gènere que és inherentment fictici fan que resulti quasi inconcebible establir un paral·lelisme amb el temps present. D’aquí se n’extreu el nefast resultat de l’ús de la distopia com a eina política, car l’exageració i la por com a mecanismes de conscienciació no desperten en l’individu la necessitat d’actuar, sinó que l’alienen envers el problema.

Aquesta escenificació de la realitat climàtica, afegida a la manca de dates i conseqüències concretes, així com de la magnitud global que adopta, causa que tant els agents privats com públics no la puguin tractar sinó com a segon plat, o, més ben dit, com a problemàtica latent que es pot i s’acaba deixant de banda fins que no esdevingui una prioritat essencial a curt termini.

“Aquesta escenificació de la realitat climàtica […] causa que tant els agents privats com públics no la puguin tractar sinó com a segon plat […]”

Per altra banda, la defensa des de l’esquerra de la lluita contra la crisi climàtica ha aconseguit portar el conflicte al punt de mira, però pel camí ha deixat una petjada ideològica que ha dificultat la unió de posicions oposades a la lluita. Si bé en els darrers anys s’ha presenciat una tendència centrípeta cap a la preocupació comuna, l’auge de la ultradreta suposa una amenaça. Ho veiem, per exemple, amb Vox, partit que a vegades ha defensat la lluita contra el canvi climàtic per tal d’evitar problemes migratoris al país, però que va votar en contra de la Llei 7/2021 de Canvi Climàtic i Transició Energètica. Aquests factors denoten que les polítiques climàtiques estan subjectes a interessos partidistes, condicionats al seu torn per mandats quadriennals la supervivència i repetició dels quals depèn, en gran manera, de la satisfacció de necessitats a curt termini, dificultant la implementació i la perdurabilitat de les polítiques en qüestió. 

Considerant l’esmentat, calen acords com ara un pacte d’estat blindat entre partits polítics, agents socials, sindicats i altres organitzacions, tal com va plantejar l’Assemblea Ciutadana pel Clima el passat 6 de juny. Amb aquest acord polític de cobertura nacional, es reconeixeria la crisi ecosocial com a afer actual i apartidista, i faria de baluard de la Llei 7/2021 per garantir el seu compliment a llarg termini. A més, permetria la coordinació entre ministeris per tal de garantir que les polítiques romanguin sota línies vermelles, com ara límits d’emissions o perjudicis al medi ambient.

Els darrers precedents històrics ja permeten entreveure que les pandèmies, els conflictes bèl·lics i les crisis econòmiques augmentaran cada cop més; però, si els afers de més immediatesa sempre es posen al davant, difícilment s’aconseguirà obtenir els requeriments marcats per la UE i l’IPCC – òrgan d’assessorament climàtic de l’ONU – per evitar superar el llindar de l’augment de 1.5ºC de les temperatures respecte del 1990. Es tracta, doncs, que la protecció del medi ambient assoleixi d’una vegada per totes la consideració que requereix en tots els aspectes de la política. I, davant les possibles reticències dels governs i perjudicis a curt termini, l’única manera de garantir-ho és lligant-nos al pal d’Ulisses amb un contracte social.