Hi havia talent, faltava voluntat

A Catalunya, ser del Barça és una qüestió gairebé cultural: els blaugranes sentim el club com una part de la nostra identitat i vivim els èxits i les derrotes com a pròpies. Ja sabeu: després d’una derrota, el culer no sopa. Però, fins ara, ser del Barça era sinònim de seguir només l’equip masculí. Les victòries del femení sovint eren vistes com a secundàries i les derrotes semblaven reafirmar aquell “aquí no tenim nivell, això del futbol femení només val la pena als Estats Units”. I, mentre alguns encara utilitzaven l’excusa de la manca de qualitat, el Barça guanyava la final de Göteborg fent gala del millor futbol que hem vist en anys i proclamant Alexia Putelles Pilota d’Or. Només llavors el món va començar a pensar que potser sí que hi havia nivell; que, segurament, allò que faltava era interès.

El fet que la majoria de nosaltres no ens dignéssim a donar al futbol femení ni la meitat de l’atenció que donàvem al masculí va més lligat a que, encara que costi d’admetre, ens xocava —i ens xoca— veure les dones com a protagonistes de quelcom tan tradicionalment masculí com és el futbol. Potser fa anys que ens excusem en les suposades limitacions físiques o en la manca d’interès femení envers el futbol per no admetre que, socialment, tenim més interioritzada del que crèiem l’associació d’aquest esport amb la masculinitat.

“Durant anys ha existit un enorme moviment futbolístic protagonitzat per dones, i la qüestió rau, essencialment, en la poca atenció que havia rebut”

Omplir el Camp Nou dues vegades, amb rècord d’assistència i amb dues bones victòries, va ajudar l’equip a acabar de —o podríem dir, fins i tot, a començar a— consolidar el vincle amb el públic: el seu propi públic. Si bé cal reconèixer el paper pioner del Barça en el futbol femení estatal de primera categoria, també cal recordar que aquest no va néixer el 30 de març al Camp Nou. Durant anys ha existit un enorme moviment futbolístic protagonitzat per dones, i la qüestió rau, essencialment, en la poca atenció que havia rebut.

Aquell 30 de març tots vam percebre el partit a Can Barça com una victòria que anava més enllà del terreny de joc. Però si volem que el futbol femení acabi de consolidar-se, no només s’ha d’omplir dues vegades l’estadi més gran d’Europa: també cal començar a generar afició d’altres equips. Crear comunitats que es mobilitzin per omplir qualsevol camp i construir rivalitat entre clubs, portant ambient als estadis i aconseguint que el futbol femení també ens faci vibrar.

El camí cap a la normalització no serà fàcil. El recorregut ha patit molts entrebancs, passant per les crítiques i etiquetes socials, fins a la manca de recursos econòmics. El “boom” del futbol femení ha vingut de la mà de la voluntat; perquè ja hi havia talent, però faltava que, per exemple, quan es denunciava el seleccionador Ignacio Quereda per assetjament i manca de professionalitat, ens creguéssim les jugadores. Ja hi havia talent, però faltava que France Football introduís la categoria femenina de la Pilota d’Or. Com també faltava que les jugadores Rayo Vallecano tinguessin un equip mèdic propi, o que Misa Rodríguez tingués més d’una equipació per poder-la donar a les aficionades al final del partit. Hi havia talent. Hi ha talent. I ara comença a florir la voluntat.