La trampa del català

Encara que resulti increïble en ple 2021, a la Universitat encara sentim veus nostàlgiques  que recorden èpoques on la nostra societat no era multicultural i estava aïllada del món. La llengua catalana s’ha convertit en una eina d’aquesta cerca d’un passat tristament homogeni. Aquestes veus es victimitzen i diuen que ningú fa ressò d’aquest drama a les facultats de Catalunya. Estic referint-me a l’article publicat en aquest mitjà el mes passat El català en perill, que dibuixava un escenari dramàtic amb fal·làcies i enganyifes. Malgrat això, la realitat és tossuda. El dia 2 de juny el telenotícies migdia de TV3 va emetre una notícia de tres minuts i mig amb el mateix to, sense incloure cap crítica a aquesta visió essencialista de la llengua. Sembla que hi ha molts interessats en forçar a les institucions universitàries per aquest camí d’homogeneïtzació lingüística. 

La realitat és que tenim la gran sort que les nostres llengües maternes són el català i el castellà, en igual mesura. Qualsevol persona que només s’ha criat amb una llengua, reconeixerà que som uns afortunats. Les universitats i la societat de Catalunya parlen moltes llengües, i això és un gran valor afegit. Qui negui aquesta realitat, no només està negant la realitat lingüística de més de la meitat de Catalunya, relegant-la a una menor dignitat com a catalans, sinó que està tancant també la nostra universitat al món.

Malgrat l’eloqüència dels seus apologetes, el català no passa de ser una llengua regional. No dic això en perjudici de la bellesa d’aquesta llengua, però no té sentit enganyar-se i vendre el català com una llengua de projecció internacional. Mentrestant, el castellà és la segona llengua nativa més prevalent del món.  Gràcies al seu rol a la universitat, la UPF és capaç de captar estudiants i docents de tota Espanya i Amèrica Llatina. Imposar per pur dogmatisme el català a les aules seria una forma senzilla d’espantar i posar barreres a la captació de talent. Si es vol una universitat diversa, amb talent d’arreu, una política lingüística que afavoreixi la inclusió de tothom és absolutament imperativa. Volem la millor universitat possible o la que sigui lingüísticament més pura? 

“Imposar per pur dogmatisme el català a les aules seria una forma senzilla d’espantar i posar barreres a la captació de talent”

Però, per què es vol imposar el català a ultrança a les aules? Per què es vol expulsar l’estudiant estranger i convertir la universitat en una de més provinciana? Un essencialisme lingüístic s’imposa per vincular la llengua a una identitat, una nació, un poble.  Aquest essencialisme, que empenyen els dos extrems del debat, condueix a la judicialització de l’ús de la llengua i la confrontació. Prova d’això és la sentència del TSJC sobre els exàmens de selectivitat, que no es poden repartir directament en català. 

D’aquesta manera, quedem atrapats en problemes que no són reals, sinó forçats per aquells que no comprenen que el més bonic que podem fer és gaudir del multilingüisme i d’una universitat diversa. La llengua no és un joc de suma zero, com tampoc ho és la identitat. El futur de les nostres llengües depèn que sapiguem gaudir-les totes i no convertir-les en una trinxera de guerra per aquells que volen enfrontar els catalans i la comunitat universitària.