El llenguatge inclusiu, a debat

El comunicat de l’IEC de l’octubre passat ha marcat finalment una posició acadèmica sobre un debat que fa temps que corre entre els catalanoparlants.

Una llengua és un sistema de signes establerts que serveix per a la comunicació. Dintre d’aquest sistema, cada signe, és a dir, cada element comunicatiu (cada paraula, per entendre’ns) designa un element de la realitat a través del que comunament anomenem vocabulari. Així doncs, sabem que «home» designa els Homo sapiens mascles i «dona» designa els individus femella de la mateixa espècie. El signe és arbitrari, no hi ha cap qualitat en cap element del món que ens mostri aquest element hagi de dir-se d’una manera o altra. La llengua és convenció, i en tant que convenció, és arbitrària. No obstant això, també cal dir que una llengua no és només això: una llengua és la manera com una comunitat de parlants veu el món, la manera com entén la realitat que l’envolta i l’eina que fa servir per explicar-la en els seus propis termes. 

L’economització de la llengua és un dels principals arguments en contra de la implementació del gènere neutre i de la fórmula ‘femení + masculí’.

Fa temps que sentim a parlar de llenguatge inclusiu, un sintagma impulsat per certs sectors polítics que asseguren que la llengua no és inclusiva amb tothom, que, tal com funciona el català, hi ha certs col·lectius de la societat que no se senten representats per la seva llengua. Per tal de deslliurar-la d’aital pecat, els impulsors del llenguatge inclusiu promouen iniciatives com el desdoblament de gènere («tots i totes») o l’anomenat gènere neutre («totis»). Aquestes solucions pretenen donar resposta a les necessitats de visibilització de les dones i de les persones no binàries, però les dues situacions són, al meu entendre, ben diferents i cal tractar-les per separat.

El català ha comès el gran pecat de ser una llengua romànica i de tenir (encara pitjor) dos gèneres gramaticals fruits de l’evolució de la llengua en l’escissió romànica. L’alemany en té tres. Voler reconèixer col·lectius oprimits amb una llengua que els sigui, teòricament, més afavoridora, és ben lícit, però no hem de deixar-nos endur per solucions que enfarfeguin el discurs i generin construccions artificioses i, sovint, difícils d’entendre. «Els i les alumnes estaven molt contents i contentes perquè els havien concedit un premi» és una construcció artificial, digna del millor laboratori lingüístic. El català té prou eines per designar tothom qui es vulgui de manera clara i catalana (perdoneu-me la broma). Pretendre que la llengua és producte d’una reunió en un despatx on uns senyors grans, blancs i pèrfids han decidit que una cosa es digui d’una manera és, al meu entendre, donar cops de peu contra la història de la llengua i un argument que qualsevol alumne de Batxillerat competent hauria de saber rebatre amb facilitat. La llengua que parlem és producte de segles d’evolució, i defensar que no és inclusiva és pueril: és de tots els parlants i els representa tots en tant que els és pròpia.

Un estudi a banda mereix la qüestió de la designació gramatical de les persones no binàries. El català fa servir com a gènere no marcat el masculí, i com a gènere marcat el femení. És a dir, que, gramaticalment, dir «els alumnes» inclou tant els alumnes mascles com les alumnes femelles (i aquí marco deliberadament les alumnes). El problema de les persones no binàries és que no s’identifiquen ni com a mascle ni com a femella, i, per tant, no entren dins de la categorització gramatical del català —ni del castellà, ni de la majoria de llengües romàniques—.

“Una alternativa [pel gènere neutre] és passar-se a les solucions d’altres llengües, com l’elegantíssim «they» dels anglesos. Ignorar aquesta realitat també és perillós i contraproduent.”

Cal que aquesta gent tingui una solució lingüística per tal que ells mateixos es puguin designar i que la resta de parlants també puguin fer-ho. El fons de la qüestió és com trobem aquesta solució i què proposa l’acadèmia —que sempre va darrere dels parlants, com qualsevol parlant inquiet sabrà—.Cal que aquestes persones tinguin una possibilitat dintre de la llengua catalana per designar-se, perquè si una llengua és una manera d’entendre el món i de veure’l, i en aquest món hi ha un fenomen d’aquestes característiques, cal descriure’l. L’alternativa, si no, és passar-se a les solucions d’altres llengües, com l’elegantíssim «they» dels anglesos. Ignorar aquesta realitat també és perillós i contraproduent.

«La llengua és l’ànima d’un país i mereix moltes atencions.» I encara m’atreviria a afegir una puntualització a la cita de Rodoreda: si la llengua és l’ànima d’un país és perquè és la manera d’estar al món d’una comunitat de parlants, que n’és la propietària ulterior i, conseqüentment, l’únic marmessor autoritzat a marcar-ne el rumb a través de la poderosa arma de l’ús. És obvi que els catalanoparlants tenim, per motius que ara no venen a tomb, un gran interès per la llengua (vegeu la polèmica dels diacrítics). La gran qüestió de fons serà posar d’acord una llengua que compta amb deu milions de lingüistes. Siguem-ne conscients i creem una llengua moderna i pràctica per enfrontar-nos i presentar-nos al món amb els deures fets.