El conte d'abans d'anar a dormir

Hi ha preguntes que no es fan en cap altra circumstància que quan no s’està fent res. Paradoxalment, aquestes tendeixen a resultar en les qüestions més interessants de totes, per la senzilla raó que ningú mai les posa en dubte. I és llavors, quan un travessa un parc i es queda embadalit mirant com passa la pilota d’un costat a un altre, que al cap li ve una pregunta com la següent: Per què s’explica un conte als nens abans d’anar a dormir?

Per tal de respondre-la, primer s’ha de recordar què és dormir. Dormir implica viatjar d’un món a un altre. De manera més específica: d’un que no sabem com s’ha creat exactament, a un altre que hem creat nosaltres mateixos. Amb tot, és ben curiós que el primer sigui el nostre món conegut i el món del qual som els inventors el nostre món per conèixer. En el somni se’ns presenta una realitat disfressada, vestida amb robes que ens distreuen del que realment significa. Protagonitza escenes insòlites, més o menys desagradables, abstractes i, en definitiva, difícils de desxifrar. Se’ns parla en un llenguatge que no entenem. Som estrangers del nostre propi món interior.

El fet de llegir contes abans d’anar a dormir sempre s’ha interpretat com una via d’evasió dels malsons. S’ha cregut que en llegir un conte abans de dormir, el malson seria substituït per un de bo. Malauradament, no es té en consideració que hi ha riscos de tenir malsons en totes les edats. Per què, llavors, només llegir contes als nens? Per començar, s’ha de tenir clara una cosa: moltes persones, tinguin els anys que tinguin, llegeixen abans d’anar a dormir. No obstant això, en aquest cas estem parlant d’explicar contes als nens. Ningú explica contes als adults a l’hora d’anar-se’n al llit. A més, també cal puntualitzar que el conte i la cançó de bressol són coses molt diferents: mentre l’última té un objectiu clar de calmar i tranquil·litzar els infants fins a la somnolència; el conte narra (no canta) una història. És un estímul que et manté despert per tal que, en ser acabat, et faci caure adormit.

“El conte és una barreja de realitat i fantasia, una explicació d’ambdós mons perquè camini per ells sense por.”

Al meu parer, la pregunta inicial té una resposta ben clara: per al nen, ambdós mons (aquell on viu quan està despert, i aquell on viu quan està adormit) són desconeguts. Si ens parem a analitzar la situació, el conte s’explica en l’instant precís en què el nen es troba entre els dos mons abans de deixar d’estar despert, abans de dormir. I, ¿per què un conte? Perquè el conte és una barreja de realitat i fantasia, una explicació d’ambdós móns perquè camini per ells sense por. Millor dit: perquè no estigui perdut enlloc, perquè pugui travessar el núvol que no el deixi veure clar quan es faci gran, i que finalment es pugui trobar. És llavors quan dorm sense contes.