Salut (mental) pel 2022!

La bogeria, extensament tractada per Erasme de Rotterdam, entre d’altres, ha estat el terme vulgar emprat per marginar irreflexivament persones i col·lectius que s’allunyaven d’allò mainstream i que, per tant, calia excloure socialment perquè molestaven. Ni tan sols els discursos postmoderns de les darreres dècades normalitzadors (o romantitzadors) de la diversitat han estat capaços de trencar el tabú del tractament de la salut mental.

Actualment, moltes persones veuen com no poden tirar endavant en contextos propensos a l’aparició de trastorns mentals com l’ansietat o la depressió per la manca d’arrelaments, perspectives de futur, i entorns favorables a les cures. Comptem amb un sistema de salut mental amb poca psicologia i la pandèmia ho ha posat de manifest. Diferents estudis de l’OMS i de la Psychiatry Research han demostrat els efectes de la pandèmia sobre la salut mental: de l’any 2019 al 2020, més del 50% de la població ha patit algun trastorn. La majoria eren dones, i, pel que fa als infants i joves dels 4 als 14 anys, s’han vist triplicades les afectacions a la salut mental. Alhora, el tema ha guanyat protagonisme en el debat públic. Un exemple és La Marató de TV3, que va dedicar l’última edició el mes passat a aquestes malalties, però també els diversos casos que han sortit a la llum durant i després dels Jocs Olímpics de Tòquio.

“Comptem amb un sistema de salut mental amb poca psicologia i la pandèmia ho ha posat de manifest.”

Fotografies d’Henar Bengale (veure Instagram professional). Model: Elena Mengual

La teoria del model sociosanitari espanyol i català de salut mental (establerta a la Estrategia en Salud Mental de 2006-2007, i actualitzada el 2009) inclou la psicologia entre els serveis de la Seguretat Social. Això, però, està molt lluny de la realitat, amb uns recursos a la cua europea (4,3 psicòlegs per cada 100.000 habitants l’any 2010, en comparació a la mitjana europea de 18), un accés difícil i a llarg termini, i un servei que el mateix Ministeri de Sanitat reconeix que acaba amb una medicalització psiquiàtrica sovint prescindible amb tractament psicològic. 

Ara bé, no tot són dades que duen al pessimisme. El govern espanyol va anunciar el passat juliol una nova Estrategia de Salud Mental 2022-2026 que ha aconseguit comptar amb una partida de 30 milions d’euros dels pressupostos estatals. Cal destacar que incideix en línies vagues de millora comunitària i de prevenció, però no es concreten les ràtios de professionals o de millora d’accés al servei a les quals aspirem. Es pot llegir, doncs, com un pas que feia anys que s’esperava i que permet que el conflicte entri a l’agenda política. Cal reconèixer també la paulatina institucionalització del marc feminista, que ha promogut la politització d’allò que es considerava personal, com la cura.

La crisi del 2008 va deixar una generació sense feina i perduda per molts anys i un sistema retallat i poc creient en les persones a qui es deu. La crisi del 2020 ha demostrat que el problema no rau en “una generació de vidre”, sinó en un sistema impermeable al canvi de necessitats de la seva ciutadania postmoderna, i que ara comença a despertar pel que fa a una necessitat bàsica: la cura de la salut mental. Sembla que la socialdemocràcia comença a veure la llum després d’uns anys pantanosos, però lluny estem del sistema de salut públic pioner del qual ens enorgullíem els anys vuitanta.

“La crisi del 2020 ha demostrat que el problema no rau en una ‘generació de vidre‘“

L’estudi de l’ànima grec (ψυχή = psykhé – λογία), llavors reivindicat a través de les humanitats i la filosofia, és avui patrimoni compartit amb el mètode científic. La psicologia permet que les Ofèlies, els Quijotes i les Madammes Bovarys no hagin de patir els finals tràgics que se’ls dibuixen i les ferides eternes amb les quals han de perviure.