Suïssa: el model lingüístic que li manca a Espanya

Fa dies que vaig decidir informar-me sobre els idiomes que es parlaven a Suïssa, i el primer que vaig trobar és que tenia 4 llengües nacionals (alemany, francès, italià i romanx). Com que sorprèn una mica, vaig buscar-ne les xifres per comparar-les amb els idiomes que es parlen a Espanya. Això em va portar a la següent qüestió: com pot ser que el romanx i l’italià siguin idiomes nacionals a Suïssa i el català no ho sigui d’Espanya (tenint en compte que el romanx i l’italià tenen 60.000 i 800.000 parlants respectivament, representant un 0,7% i un 10% de la població del país, mentre que el català té més de 10.000.000 de parlants, representant un 20%)?

[…] com pot ser que el romanx i l’italià siguin idiomes nacionals a Suïssa i el català no ho sigui d’Espanya […]

Bé és cert que Suïssa, amb 4 idiomes nacionals (alemany, francès, italià i romanx) és un exemple excepcional d’acceptació plurilingüe, a diferència d’Espanya, que destaca per la manca de reconeixement de llengües nacionals. Totes les llengües de la Unió Europea amb més de 5.000.000 d’habitants o bé que corresponen a un 10% de la població d’un país són declarades oficials, sent el català l’única llengua amb aquestes característiques i amb tan poc reconeixement. 

Hom es podria plantejar que això és perquè tots els catalanoparlants a Espanya també parlen castellà. Tanmateix, tots els parlants de romanx són bilingües amb alemany suís. Aleshores, com és que tenen el romanx com a llengua nacional? Doncs perquè és representativa d’una part del territori i això li dona visibilitat i n’impedeix la seva desaparició.

Per respecte a la pròpia cultura, a Suïssa no s’espera que els italianoparlants parlin alemany als que venen de la zona alemanya, encara que bona part d’ells el parlin. En canvi, a les comunitats autònomes de parla catalana, ràpidament renunciem al català, assumint que som nosaltres els que hem de canviar al castellà. Això fa que el català sigui una llengua minoritzada a Espanya: no fa falta aprendre’l per viure al territori on es parla. Fins i tot les empreses internacionals no veuen la necessitat de dirigir-se al consumidor català en l’etiquetatge pel baix reconeixement que té la seva llengua.

I encara que l’italià sigui una llengua minoritària a Suïssa, és totalment legítim el seu ús al Parlament. Una anècdota d’això és sobre el representant del govern de la part italiana, Ignazio Casis: al moment de fer el jurament de càrrec de conseller, enlloc de dir-ho en alemany tal i com se l’hi havia demanat “ich schwöre es”, ho va fer en italià “lo giuro”. Aquest acte fou aplaudit per la resta de consellers atès que dona visibilitat a la comunitat d’italianoparlants a Suïssa. Costa imaginar-se que això pugui passar al Congrés d’Espanya.

Aquesta mentalitat no ha fet que Suïssa fos mai un gran imperi com França o Espanya, però han aconseguit donar veu a tothom; saben que perquè les minories no es posin en contra, se les ha d’escoltar. Probablement, si Espanya hagués reconegut el seu plurilingüisme com ho ha fet Suïssa des que és un estat modern, s’hagués evitat molts conflictes territorials i lingüístics amb les diferents comunitats autònomes.