Les injustícies de l’avaluació en línia

Els diferents nivells educatius s’han hagut d’adaptar a aquestes circumstàncies excepcionals.  Moltes universitats ja venien implementant l’ús de les plataformes en línia i la UPF no n’és l’excepció. Durant la meva vida acadèmica he presenciat multitud de proves diferents, però ha estat arran de la utilització de mitjans online durant aquesta “nova normalitat” que he reflexionat sobre la configuració del sistema d’avaluació en línia i de si determinades tipologies d’exàmens són justes per als alumnes.

El frau és una realitat i en l’Informe de iniciativas y herramientas de evaluación online universitaria en el contexto del Covid-19 del Ministeri d’Universitats es reconeix obertament que “actualment no existeix una tecnologia completament madura que garanteixi l’absència d’actes fraudulents pels mitjans online”. És evident que existeix la necessitat d’adoptar mesures per controlar la còpia massiva, però dona la sensació que el disseny de determinats exàmens es centra exclusivament en evitar el frau a tota costa. 

N’hi ha que són autèntics còctels molotov. Fa poc vaig realitzar un test de preguntes de càlcul amb un temps extremadament limitat, seqüencial, sense possibilitat de tornar enrere i modificar l’opció escollida, una pregunta per pantalla, càmera oberta i penalització per resposta incorrecta. El problema no radicava en la dificultat de la prova sinó en realitzar-la en aquelles condicions que perjudiquen enormement a l’estudiant en la seva gestió del temps durant l’examen i l’obliga a contestar, abandonar o donar per perdudes preguntes per tal de poder avançar per la prova. 

“Un temps tan limitat […] impedeix el procés reflexiu i analític que requereix la realització de qualsevol prova”

El Ministeri recomana un temps “suficient per garantir una lectura reflexiva de l’examen i proporcionar respostes, però tampoc excessivament llarg per evitar conductes no apropiades”. Escac i mat, aquí és on radica gran part del problema. Un temps tan limitat redueix exponencialment la possibilitat de consultar apunts i impedeix el procés reflexiu i analític que requereix la realització de qualsevol prova.  No es tracta d’una qüestió exclusiva del model “test”. L’escassetat del temps en altres tipologies de proves m’ha anul·lat  pràcticament poder pensar i haver de contestar, encara que fos de manera “escueta”, totes les preguntes per aconseguir una mínima puntuació en cadascuna Els casos pràctics o preguntes curtes poden ser un bon mecanisme per evitar conductes fraudulentes, sempre que es deixi un temps suficient perquè l’estudiant pugui plasmar el seu coneixement i no prevalgui l’anar a contra rellotge.

“L’obsessió per evitar la còpia no ho justifica tot i […] no pot traduir-se en un perjudici per a l’estudiant […]”

Si el que preocupa és el plagi massiu convindria buscar altres mecanismes d’avaluació, o optar per softwares més especialitzats com els escollits en altres universitats. El que sembla evident és que l’obsessió per evitar la còpia no ho justifica tot, i que no pot traduir-se en un perjudici per a l’estudiant que té interès en mostrar l’esforç realitzat.