«Treballar per viure» i el dret a la vida tranquil·la

Quan arriba una ambulància del TSC amb un malalt a les urgències d’un hospital, primer ha de passar per l’administratiu de torn, que li obre una fitxa mèdica per tal que els sanitaris en puguin conèixer l’historial clínic i els antecedents patològics, i d’aquesta manera poder-lo tractar correctament. Jo soc un dels administratius encarregats de fer-ho al servei d’urgències de l’hospital de la meva ciutat. Els tècnics de les ambulàncies venen amb un dispositiu on tenen el CIP, les dades de l’afectat i la valoració inicial que li han fet. La meva tasca és traspassar aquesta informació a un programa informàtic perquè el personal sanitari no hagi de treballar a cegues i pugui facturar el cost de la visita a l’ICS, si s’escau.

Aquest és un treball singular, però en el meu cas, és transitori. La meva vocació és una altra. L’altre dia, un tècnic del TSC va preguntar-me si el meu pla era quedar-me «en aquella cadira els pròxims 45 anys de vida laboral». Li vaig respondre que el meu objectiu, a curt termini, no era altre que aconseguir l’estabilitat que em permetés no haver de patir permanentment pels diners ni per les preocupacions que se’n deriven; és a dir: poder omplir la nevera, poder pagar un lloguer accesible i cobrir les meves despeses essencials. Ell, amb una barreja de sorna i condescendència —sense mala fe—, em va fer entendre amb la mirada que el repte no era menor. Vaig respondre-li amb cara de resignació, però de concomitància amb el que em volia dir.

Després, vaig posar-me a reflexionar. I és que el propòsit que li vaig dir al meu company no hauria de ser el punt d’arribada, sinó el de partida. Tots els ciutadans, de l’edat i condició que siguem, hauríem de tenir el dret —sí, el dret— a edificar una vida amb la tranquil·litat de saber que disposem d’uns mínims vitals i que l’estat ha de garantir. No els podem deixar a la sort d’un mercat desregulat. El benestar, el progrés i el capital humà necessari i natural a la societat avançada que aspirem a ser s’ha de deslligar de la lògica capitalista que «per viure bé hem de treballar».

Treballar —que pel sistema vol dir convertir-nos en mercaderia, venent la nostra força i tot el nostre temps a canvi d’un salari ronyós a final de mes— no hauria de ser mai un requisit per «viure bé», que en definitiva vol dir «viure amb dignitat».

La dita que «som la generació més preparada de la història» és el paradigma que exemplifica que, per molt que repetim mil vegades una idea, no esdevindrà una realitat. Una generació no pot estar ni més ni millor preparada que les anteriors si no és capaç de viure dignament i desenvolupar-se amb autosuficiència, sense dependre de sous miserables i treballs precaris que ens deshumanitzen; de la dictadura dels diners, en definitiva. Perquè podem estar «molt preparats», però si som incapaços de realitzar i executar aquesta formació, només és possible preguntar-se: preparats, ¿per a què? Hem d’estar preparats «per a alguna cosa», no? Aleshores, la funció no té cap valor. S’utilitza «estar preparats» en termes absoluts, cosa que no té sentit.

“Una generació no pot estar ni més ni millor preparada que les anteriors si no és capaç de viure dignament i desenvolupar-se amb autosuficiència”

Per tant, el sistema no proporciona els mecanismes necessaris perquè el jovent construeixi les bases d’una vida tranquil·la, entenent la tranquil·litat —una paraula molt maca— com l’estat de no tenir preocupacions ni angoixes per assolir allò que mereixem de facto com a humans i de iure com a ciutadans; és a dir, un habitatge digne, viure en un medi sa, menjar de qualitat, drets polítics i temps. Temps perquè cadascú de nosaltres es pugui autorealitzar fent allò que més l’ompli. Perseguint les seves veritables vocacions i sense haver-lo de destinar a treballar ad eternum. Prioritzar l’oci al negoci, posar la vida al centre de tot per viure tranquils i superar les lògiques capitalistes que ens tornen infeliços.