Entrevista a Núria Dunjó

Quines són les primeres sensacions que tens després d’haver guanyat el Gaudí?

Ho estem vivint amb molta il·lusió i molta emoció. No ens ho esperàvem gens perquè competíem amb persones que tenien propostes molt interessants. Quan vam sentir el nom del curt no podíem parar de plorar. Després, ja hem anat assimilant a poc a poc què suposa haver guanyat. Per a mi és una empenta per continuar treballant i per poder tenir més oportunitats, però també em serveix per confiar més en mi mateixa. Potser no hauria de ser així, però m’ajuda a dir: «Vinga va, m’ho crec una mica més!» 

Dubtes gaire de tu mateixa?

Com a dona jove, crec que és el món el que dubta de mi. Ho sento cada vegada que dono una opinió. Això és així i ens passa a totes. Hi ha alguna cosa d’aquesta «síndrome de la impostora» que potser no hi és tota l’estona, però de vegades apareix i ens qüestiona. En general, no dubto gaire, però aquest tipus de reconeixements fan que et sentis més tranquil·la i se silenciïn aquests pensaments. 

Harta parla sobre com els infants viuen la violència masclista. Com se us va ocórrer aquest tema? 

Una amiga de la Júlia de Paz va començar a treballar en un punt de trobada familiar. Nosaltres en desconeixíem totalment l’existència i al nostre voltant tampoc hi havia coneixement sobre el tema. No vam poder fer altra cosa que ficar-nos-hi al màxim, implicar-nos molt en aquesta història. Vam començar a ficcionar, vam trobar la història de la Carmela i ja la vam començar a desenvolupar. 

“Fem un cinema de caire bastant social i creiem que abans d’anar a la ficció hem de conèixer molt bé la realitat.”

Com és el procés creatiu a l’hora d’escriure cinema?

La Júlia i jo sempre realitzem un procés d’investigació previ a l’escriptura, que sol ser llarg i pot durar mesos. És una tasca semblant a la que faria un periodista: entrevistar, investigar, preguntar… Fem un cinema de caire bastant social i creiem que abans d’anar a la ficció hem de conèixer molt bé la realitat. No vol dir que ens hi hàgim de cenyir estrictament, ja que el cinema és per imaginar i somiar, però no ens semblaria ni just ni honest fer-ho d’una altra manera. És un procés apassionant i molt enriquidor. 

Tant Harta com Ama tenen aquest caràcter social i reivindicatiu que comentaves. Creus que el cinema té l’obligació de denunciar i ensenyar realitats que no es coneixen o no ha de ser necessàriament així?

Penso que no sempre ha de ser així. Jo crec que el cinema ha d’emocionar. No oblidem que hi ha una part del cinema que també ha d’entretenir. Això és així i em sembla genial. Sí que és veritat que nosaltres ara mateix ens hem sentit més còmodes en aquests temes de denúncia. Tot i això, les nostres obres sempre tenen un punt de ficció molt elevat. No és un cinema social, una no-ficció o un documental. Per a mi, el més important és conèixer molt bé la realitat i, a partir d’aquí, posar-me a somiar i posar-me a fer coses que a la realitat no podria fer. Això és meravellós. 

Quan vas decidir estudiar cinema? 

Jo sempre he tingut moltes ganes de comunicar, fos de la manera que fos. Des de ben petita m’encantava fer teatre i escriure. A més, durant una època que vaig estar malalta i vaig haver de passar molt temps a casa, vaig desenvolupar una gran passió per les pel·lícules i vaig veure totes les que tenien els meus pares. En aquest sentit, em van inculcar molt l’amor per la cultura. És una gran sort i un privilegi. Quan va arribar el moment d’escollir què estudiar jo no coneixia ningú al meu voltant que hagués fet cinema. La meva família ve de la pagesia! Per internet vaig trobar l’opció de fer cine i tots vam saber que aquella era la meva vocació. 

Has hagut d’escoltar molts cops que «això no té sortida»?

Sí… I ara també. Encara hi ha un menyspreu per la nostra feina i en general per qualsevol treball relacionat amb la cultura. També crec que a vegades ens tirem pedres al nostre propi teulat amb aquesta idea de la «bohèmia» que acaba fent que això no sigui un ofici «de veritat». Això és una feina, jo soc una artesana del guió. A vegades ens vestim per anar a premis i sembla que encara ho fem tot més elevat. I no és així, és una feina com qualsevol altra. Tanmateix, sento un reconeixement molt gran i al meu voltant ha canviat aquesta perspectiva després de totes les coses que m’han passat. No puc estar més agraïda. 

Sergio Grobas, Júlia de Paz i Nuria Dunjó als Premis Gaudi 2023

Amb quines dificultats t’has trobat un cop al món laboral?

És molt difícil que aquesta feina sigui sostenible i estable. Això és una cosa amb la qual continuo lidiant i continuo lluitant sovint. Quan s’acaba un projecte sento com si tingués davant un penya-segat. En acabar la carrera sentia el mateix i vaig començar a moure’m i a escriure, tot i que fossin projectes molt petits. Hi vaig dedicar totes les meves energies perquè tenia molt clar que allò era el que volia fer. Hem tingut molta sort d’haver guanyat el Gaudí, però és que hem treballat tant! Tant, tant, tant! Fins fa poc no tenia caps de setmana! Ara ja he aconseguit trobar un punt d’equilibri en aquest sentit. 

On està el límit de la vocació?

Trobar-lo va ser el meu aprenentatge l’any passat. En aquell moment començàvem a tenir més visibilitat i el que més em preocupava era produir més i més, fins que vaig arribar a un punt de saturació i vaig haver de parar una mica. Em vaig adonar que si no visc, no puc escriure, perquè no estic connectada amb la vida. Moltes vegades els creadors tenen aquest costum de tancar-se a escriure un projecte durant setmanes. Jo no puc. A les vuit del vespre vull acabar i anar amb els meus amics a un bar i desconnectar. I al cap de setmana vull fer altres coses. 

Hi ha la sensació de no poder parar perquè la resta continua produint? 

Jo sento que no he de crear perquè sí. Jo tinc ganes d’escriure quan trobo alguna cosa que vull comunicar. Això és molt difícil. Ara, amb l’auge de les plataformes audiovisuals, estem d’alguna manera «sobreconsumint», també en l’àmbit material. Crec que és molt important que ens aturem un moment, però, és clar, això és impossible per a la indústria. Seria molt interessant que els que no estem tan ficats en allò mainstream ens aturéssim una mica. Per a mi és molt important parar.

Sovint es diu que les noves generacions ja no van a les sales de cinema. Creus que forma part d’una nova forma d’entendre el món audiovisual davant de l’augment de les plataformes o indica un desarrelament per part dels joves al cinema?

Les dues coses. Crec que ara hi ha un distanciament molt gran entre el tipus de cinema i el tipus de producte que consumeixen els joves i els adults. Sempre s’ha fet un gènere més juvenil, però ara està molt més marcat i potenciat. Les temàtiques sempre giren al voltant d’allò que es creu que interessa els joves: institut, contingut sexual, etc. Sembla que la resta de coses són per als adults i estan més al cine que a les plataformes… Tampoc és cert perquè hi ha plataformes com Filmin que són increïbles i valen molt la pena. 

També crec que falta una mica de cultura d’anar al cinema en general i potser una mica d’interès per part dels joves, però perquè no han estat educats en anar-hi. D’altra banda, em sembla molt bé que existeixin les plataformes i que el món de l’audiovisual estigui canviant en aquest sentit. El que passa és que és una llàstima que només s’hi consumeixin certs continguts. Al cinema també hi ha coses interessants i l’experiència d’anar a les sales és molt diferent. 

“[…] quan has de cobrar. Hi hauria d’haver uns mínims establerts. Aquí és on veig que no es valora els guionistes. “

Creus que la figura dels guionistes cinematogràfics està poc valorada, en contraposició amb la dels directors o actors? 

Sí, evidentment, però no només en el cas del guió. Tots els aspectes tècnics no estan tan ben considerats o no se’ls dona tanta llum. Així i tot, em sembla bé que hi hagi una persona que rebi aquest focus com a representació de la resta, però de vegades crec que es traspassa aquesta línia i un es deixa portar per la «purpurina», que és el que menys m’agrada de la meva professió. Jo vull centrar totes les energies en escriure i comunicar. Tot el que m’aparti d’això no m’interessa gaire. D’alguna manera, ja em va bé que això sigui així. A mi el que més em preocupa d’aquesta falta de consideració pel guió ve quan toquem de peus a terra, a la vida real: quan has de cobrar. Hi hauria d’haver uns mínims establerts. Aquí és on veig que no es valora els guionistes. Jo pràcticament no cobro fins al final; jo visc en la part del desenvolupament, no en la producció. Tot això s’hauria de regular. Quan els creadors comencem a entendre que nosaltres tenim el poder amb les històries, potser aconseguim canviar algunes coses. 

Falta unió de grup en el sector del guió?

No; jo crec que sí que estem units, però no som gaires i el nostre crit és més fluix que el d’altres sectors. A Catalunya tenim el GAC (Guionistes Associats de Catalunya), el DAMA (Drets d’Autor de Mitjans Audiovisuals), l’associació de Dones Visuals… Tots fan una feina increïble i és necessari que en formem part. El problema és el de sempre: els beneficiaris són uns quants i no interessa establir un preu mínim per guió.  

Quins projectes tens ara sobre la taula? 

Estem desenvolupant la pel·lícula d’Harta. La Berlinale (Festival Internacional de Cinema de Berlín) ens ha seleccionat per un dels seus laboratoris d’escriptura. Només agafen deu projectes del món i és una gran oportunitat. Estem molt contentes. També estic fent una pel·lícula amb la Sara Fantova i la Núria Martín i un projecte de sèrie molt divertit amb la Carmen Aumedes. I estic a l’expectativa de veure quines coses es van movent. 

Sents pressió després de la bona rebuda que estan tenint les altres feines? 

Aquesta pressió la vaig sentir més entre la primera pel·lícula, Ama, i el segon projecte Harta. Acabàvem d’aterrar a la indústria i ens miraven bastant. Sentia que s’esperava coses de nosaltres. Crec que és inevitable. Ara ja no tant perquè he vist que facis el que facis hi haurà gent a qui li agradi i gent a qui no. Així que jo faig el que crec, el que m’agrada, el que necessito comunicar. 

Entrevista realitzada per Laura Hurtado