La indispensabilitat de les acadèmies en certes carreres, a debat

febrer 2023 / VERSUS

A favor de la indispensabilitat de les acadèmies en certes carreres

Pol Lloberas

No és cap secret que l’alumnat fa ús d’una crossa essencial en l’actual procés d’aprenentatge. Es tracta d’una pràctica cada vegada més present al món de la docència; la de recórrer a un professorat alternatiu que, amb la millor de les intencions, fa més fàcil seguir el pla docent. No cal anar-se’n molt lluny per a veure que la tendència és a l’alça: segons dades de La Vanguardia, els alumnes que recorren a aquesta mena d’ajut han passat de ser un 44% del total fa deu anys a ser gairebé la meitat, constatant la consolidació d’aquest mateix fenomen. Però, com és possible que un sistema dissenyat amb la intenció de formar generacions senceres depengui d’organismes externs? Vist amb certa distància, el mateix fet que existeixin acadèmies de reforç amb què impulsar el rendiment acadèmic és senyal que hi ha mancances importants al sistema educatiu. Efectivament, l’aposta docent de tot un estat està sustentada per cossos de suport diferenciats de les institucions oficials que, a més a més, s’han implantat amb força entre els estudiants. Això genera una evident dependència per un sistema que no assoleix els objectius d’ensenyament, així com unes despeses extraordinàries que acaben afectant negativament els més joves. Ara bé, són tot conseqüències negatives? No hi ha res positiu?

“Però, com és possible que un sistema dissenyat amb la intenció de formar generacions senceres depengui d’organismes externs?”

A escala immediata, no es poden obviar els beneficis que es presenten als professors que proven de fer-se un lloc al món laboral. Gràcies a les acadèmies i centres de reforç, les oportunitats creixen, i això permet que es generi una major oferta. De la mateixa manera, es tracta d’una possibilitat per aquells docents que, sense experiència i amb intenció de mantenir certa flexibilitat horària, complementen la feina oferint classes de repàs. En aquest sentit, si es creen organitzacions reguladores que vagin més enllà i tractin de mantenir un registre d’aquests casos, no hauria d’haver-hi raons per posicionar-se en contra d’aquesta situació.

Malauradament, la conservació d’un sector dedicat a la tutorització alternativa o, millor dit, complementària, implica una sèrie d’efectes rebot a tenir en compte, i és que aquestes són opcions només a l’abast d’algunes famílies: les que compten amb prou poder adquisitiu. La solució passa, doncs, per una major oferta de places als docents del sector públic, de tal manera que el reforç esdevingui essencialment innecessari. De fet, CCOO estima, ja el 2019, que un augment del 6,65% al nombre de professors (és a dir, uns 48.000 més) hauria de ser prou per a pal·liar les diferències que presenta l’actual model amb relació a la resta de països de la Unió Europea. Tenint en compte el nombre no quantificat de persones que treballen oferint reforç als alumnes, és evident que una major despesa pública els permetria tenir cabuda en l’aparell institucional. Fins aleshores, però, les acadèmies de repàs demostren ser una manera eficaç de compensar les carències presents al sistema. A més a més, tot i les desigualtats que poden generar-se, es tracta d’un mètode ja establert i funcional que soluciona part dels problemes actualment presents entre l’alumnat.

En contra de la indispensabilitat de les acadèmies en certes carreres

Gabriel Dwyer

D’entrada, cal dir que posicionar-se en contra de que les acadèmies siguin indispensables en certes carreres no significa criticar el servei que ofereixen, ni reprovar els alumnes que hi van o hi han anat, entre els quals m’incloc. Per tant, el que proposo és exigir a les universitats que proporcionin la formació completa que els estudiants mereixem.

Tots coneixem algun estudiant d’enginyeria que no tan sols és alumne de la universitat on es va matricular, sinó que també ho és d’una acadèmia. Molt sovint és aquesta última la que el guia pels continguts d’assignatures que, a classe, semblen indesxifrables. A les facultats d’enginyeria les acadèmies són un element central, gairebé inseparables del procés d’aprenentatge de qualsevol estudiant ja que, en molts casos, apuntar-s’hi és una qüestió de supervivència acadèmica. Encara que potser no en el mateix grau, la seva necessitat també és present en altres facultats com les d’economia, on bastants alumnes hi recorren per a determinades assignatures.

“[…] el que proposo és exigir a les universitats que proporcionin la formació completa que els estudiants mereixem.”

El fet que hi hagi un suport extern complementant els continguts de l’aula és perfectament normal i comprensible si, davant de certes dificultats en l’assignatura, alguns alumnes prefereixen disposar de classes particulars o altres recursos addicionals. Però, el que hauria de sobtar-nos, és «l’obligació» que senten tants alumnes d’apuntar-se a acadèmies per aprovar assignatures, i el fet que les acadèmies estiguin fent una feina que li correspon a la universitat: assegurar que els alumnes aprenen i preparar-los pels exàmens.

El que provoca aquesta dependència de les acadèmies és que, aquells qui hi hem anat, hem notat com els conceptes abstractes i confusos presentats a classe s’han anat clarificant fins al punt de comprendre’ls. Això provoca, d’una banda, una gran sensació d’agraïment cap al professor de l’acadèmia, el qual t’ha ajudat a retrobar el fil de l’assignatura i, per l’altra, el plantejament del següent dubte: per què no m’ho han explicat així a classe?

La resposta a aquesta pregunta podria ser, per exemple, que la universitat pública no té els recursos o la capacitat d’oferir un ensenyament com el de l’acadèmia: més proper, de tipus intensiu, personalitzat i enfocat als exàmens. Crec que, qui accepta aquesta explicació, té unes expectatives massa baixes de la universitat pública i, potser, hauria de repensar la seva opinió sobre els serveis públics. Precisament perquè es tracta d’una institució pública, aquesta hauria de poder educar sense que entitats privades es beneficiïn econòmicament per fer la feina que li correspon.

Resumint l’idea anterior, un estudiant que paga una matrícula a la universitat hauria de poder optar a una formació que no depengués d’una acadèmia. I això no és una manera de dir que cal baixar el nivell, sinó que implica reclamar exàmens que reflecteixin les explicacions de classe i el material de què disposen els alumnes. És aquí on s’hauria de donar la possibilitat de realitzar classes de repàs i oferir més recursos per a practicar els continguts impartits. Seria injust no reconèixer que hi ha assignatures que ofereixen el que he dit i més, ni tampoc eludir la importància del treball autònom a qualsevol carrera, però el marge de millora segueix sent ampli.

En conclusió, que les acadèmies siguin indispensables per a certes carreres és un defecte del sistema universitari, el qual hauria de ser considerat seriosament per les universitats. Sobretot si es vol garantir que la docència universitària tingui un rol preeminent en l’aprenentatge dels estudiants, sense deixar-la relegada a un segon pla per les acadèmies. Pensant en la Pompeu i en la imminent elecció del proper rector o rectora, s’adreçarà aquest problema des del rectorat?

Més d'aquesta edició...