Per què Catalunya no té una llei electoral pròpia?

La nostra és una societat de debats recurrents. Cada cert temps parlem de l’energia, la meritocràcia, la llengua o molts altres temes, i ens hi deixem la pell en l’argumentació a favor o en contra. Que poc temps després tornem irremeiablement al mateix debat -i normalment al mateix punt on vam començar-lo en l’anterior ocasió- només pot ser mostra de dos aspectes de la nostra essència: o bé som massa perfeccionistes, o bé tenim una incapacitat manifesta per arribar a acords.

Un d’aquests debats cíclics és el de la manca d’una llei electoral pròpia a Catalunya. Al marge dels arguments de partidaris i detractors, la realitat és que Catalunya, és l’única comunitat autònoma que encara no disposa de la seva pròpia llei electoral, malgrat tenir-ne les competències. El sistema electoral català es regeix per una disposició transitòria de l’Estatut firmada pel president Tarradellas, en la qual s’establiren les circumscripcions i els seus escons. La resta d’aspectes en matèria electoral depenen de la LOREG (Llei Orgànica de Règim Electoral General), aprovada l’any 1985.

“[…] la realitat és que Catalunya, és l’única comunitat autònoma que encara no disposa de la seva pròpia llei electoral, malgrat tenir-ne les competències.”

Malgrat que altres qüestions en el debat públic han desviat el focus mediàtic sobre aquesta qüestió, periòdicament ha reaparegut en escena. Per exemple, poc abans de les eleccions del passat 14 de febrer, quan la situació epidemiològica generava uns dubtes i incerteses que s’haurien pogut resoldre més eficientment amb una llei electoral pròpia. O com amb la campanya #LleiElectoralJA, que al maig farà deu anys que deba-t.org va impulsar, i en la qual van participar personalitats de diferents partits, entre els quals Albert Rivera, Toni Comín o Pere Aragonès. Aquest últim, va escriure «una llei electoral pròpia és necessària, i no tenir-la és un signe d’immaduresa com a país que no podem acceptar».

Des d’aleshores les postures d’uns i altres han evolucionat en major o menor mesura, i en els darrers anys han estat els partits no independentistes els principals actors en demanar el canvi. És així perquè l’actual sistema sobredimensiona la representació al Parlament de les províncies amb menys habitants, que és on els partits independentistes obtenen un percentatge de vots més alt. Aquests actors han optat habitualment per reivindicar el principi ‘una persona – un vot’.

A escassos metres del Campus Ciutadella de la UPF, trobem el Parlament de Catalunya.

Per la seva banda, els partits independentistes i altres actors de la societat, malgrat que no defensen a ultrança l’actual sistema electoral, han optat per posposar l’elaboració d’aquesta nova llei electoral. Evitant la hipòtesi de l’interès partidista, diferents arguments interessants podrien reproduir-se per refusar un sistema totalment proporcional. I és que cal reconèixer la distribució demogràfica de Catalunya i ser conscients que, davant la macrocefàlia de Barcelona i la seva àrea metropolitana, un nou sistema hauria de mirar de garantir certa representació territorial, amb la qual cosa podrien seguir-se produint descompensacions en la distribució d’escons al Parlament.

“[…] els partits independentistes i altres actors de la societat […] han optat per posposar l’elaboració d’aquesta nova llei electoral.”

Tot i això, altres arguments poden ser sumats al debat al marge d’opcions partidistes. Des de la possibilitat de tenir una millor representació territorial en cas que les circumscripcions deixin de ser idèntiques a les províncies i puguin ser comarcals o per vegueries, fins a l’opció d’establir una llei de proporcionalitat diferent de la d’Hondt per repartir els escons. Inclús podríem entrar en el debat sobre les llistes obertes per dotar la ciutadania de més capacitat de decisió.

Sembla evident, doncs, que ni l’immobilisme ni la proporcionalitat absoluta seran la solució adient. Caldria explorar una solució intermèdia. D’exemples arreu del món en trobarem en múltiples direccions i amb resultats molt dispars. Si se’m permet, personalment preferiria un sistema similar a l’alemany, que combinés mandats directes amb representació proporcional i que corregís les eventuals sobrerrepresentacions dels partits capdavanters mitjançant escons de compensació per als perjudicats.

És segur que amb voluntat política d’uns i altres hi ha camp per recórrer i desllorigar l’actual paràlisi en aquest sentit, que fa dècades que arrosseguem. Que es resolgui o no implica tornar a posar sobre la taula el debat i fer-hi front de manera decidida per arribar a un acord, que hauria d’incloure (i depèn de) altres actors més enllà dels partits al Parlament.