López Bofill i la UPF: la llibertat d'expressió o el poder d'incomodar

Parlem molt de la llibertat d’expressió, de com les xarxes socials n’han revolucionat el concepte, i han democratitzat la possibilitat de poder-se expressar lliurement. Parlem també de la capacitat que les xarxes ens donen per estendre discursos, fins i tot des de l’anonimat. En certa manera, l’absència de restriccions evidents pot conduir a la idea que precisament sigui allò la llibertat d’expressió. 

No entraré a discutir que la llibertat d’expressió sigui allò també, tot i que discrepo més que aquest en sigui precisament el nucli i el sentit original. Perquè quan pren especial valor l’ús de la llibertat d’expressió no és només quan s’autoritzen manifestacions o podem expressar-nos per criticar el sistema, per exemple; sinó que el seu veritable sentit és la possibilitat d’incomodar. I és sovint quan s’arriba a incomodar, que més es qüestionen els límits.

Fa unes setmanes, el professor Héctor López Bofill, plantejava una reflexió amb el valor afegit d’estar vinculada al seu camp d’expertesa. En els pocs caràcters que una piulada permet, parlava de la contradicció que representa que la Catalunya que es planteja assolir la seva plenitud nacional, accepti amb resignació que morin 25.000 persones per una pandèmia -on hi ha marge de maniobra d’imposició de restriccions- però tingui un pànic absolut que pugui algú morir a causa d’un conflicte d’emancipació nacional -fet no anecdòtic en conflictes d’aquesta naturalesa. 

Tweet escrit pel professor Lopez Bofill que va causar la polèmica

És evident que la qüestió plantejada pel Dr. López Bofill incomoda. Tanmateix, no per això deixa de ser oportuna. La censura de les reflexions incòmodes sobre aspectes de caràcter nacional és precisament l’estratègia d’aquells qui volen una societat anestesiada, i que censuren qualsevol discurs nacional que abordi temes amb més profunditat i vagi més enllà del discurs “mainstream”.

Vivim immersos en les tòxiques dinàmiques que han anat arrelant a la societat, de considerar que sovint la millor resposta als discursos o reflexions incòmodes, o a tot allò que ens pugui fer qüestionar; és el silenci i la censura. La universitat malauradament no n’és aliena. I es demostra quan campanyes instrumentalitzades la pressionen per reproduir les seves dinàmiques, i aquesta cedeix. I és que davant de la reflexió del professor, la resposta d’alguns va ser exigir a la universitat que les reprimís. Fet al qual la UPF va accedir, amb un comunicat sentenciant que malgrat creure en la llibertat d’expressió, no compartia ni la visió ni els valors del tuit i n’estudiaria la seva compatibilitat amb el Codi Ètic.

“La censura de les reflexions incòmodes sobre aspectes de caràcter nacional és precisament l’estratègia d’aquells qui volen una societat anestesiada […]”

La desafortunada reacció de la UPF -que hauria d’haver restat impassible al tuit- va causar un fort malestar, en ser entesa com un intent de posar límits a la capacitat d’expressar-se de la comunitat. Conscients de la precipitació de la reacció i de la falta de reflexió sobre les seves conseqüències, la Universitat va moure fitxa anunciant la convocatòria extraordinària d’un Claustre per poder reflexionar sobre la llibertat d’expressió a la Universitat.

El passat dia 26, en el si del Claustre, màxim òrgan de representació i dipositari de la sobirania universitària, el rector Oriol Amat va entonar el mea culpa, i havent-se disculpat davant dels representants electes i anunciant la retirada del comunicat, va presentar i sotmetre a votació una declaració de reafirmació del compromís de la Universitat amb la llibertat d’expressió. Una declaració que incorpora punts com la reprovació de l’ús de denúncies internes per part de membres de la comunitat per a blasmar les persones amb opinions diferents o per a forçar-les a l’autocensura; o el compromís ferm de garantir un entorn on es puguin expressar i escoltar opinions i idees diverses, fins i tot aquelles que puguin resultar controvertides.

Tanmateix, cal valorar positivament que la mateixa declaració faci esment també a la doctrina del Tribunal Europeu dels Drets Humans, segons la qual “el dret a la llibertat d’expressió no empara aquelles expressions que difamen una persona o col·lectius concrets”, entre d’altres. Perquè tal com reivindicava la FNEC, les reprovacions institucionals només poden existir davant les situacions d’odi o d’assetjament a persones o col·lectius. La catalanofòbia i l’assetjament a aquells que per la situació històrica de Catalunya com a minoria nacional tenen una càrrega difamatòria important, en són un bon exemple.

La reflexió que presentava el professor López Bofill ha causat un innegable interès públic que malauradament ha reviscut un debat sobre la llibertat d’expressió que ja hauria d’estar superat al temple de la paraula lliure. Nogensmenys, com vaig proposar en el Claustre, això ens ha de permetre poder aprofitar els acadèmics que tenim per discutir la qüestió de fons, i la Universitat com a agent social hi té un rol actiu. Per què no organitzar un debat acadèmic amb experts sobre “Catalunya, un conflicte d’emancipació nacional”, i recuperar els bons costums de fa només deu anys quan la Universitat emprenia iniciatives similars d’avenç i de debat en l’àmbit nacional?

Tweet escrit pel professor Lopez Bofill després del claustre